I ara què?

Hem quedat ben atuïts, fins al punt que ara alguns que ens dediquem a la prèdica de la llengua debatem sobre si la paraula tuit s’ha de pronunciar amb una sola síl·laba (fent un diftong) o amb dues (fent un hiat), i en aquest cas, el dubte és si la síl·laba tònica serà la primera, com passaria a actuï, o bé la segona, amb l’esmentat atuït. Amb això ens entretenim, deia, precisament perquè hem quedat atuïts davant del procés interruptus cap a la independència, que ha convertit tota la literatura generada pel debat de la cooficialitat del castellà en la pèrdua de temps més gran des de la invenció de l’escriptura (permeti-se’m la hipèrbole). Si fixem el punt d’ignició de la polèmica en l’article que va publicar Eduard Voltas al diari Ara el 26 de febrer del 2012, abans i tot de la primera megadiada, són més de sis anys de molt soroll per no res.

Els catastrofistes de la llengua estaven d’enhorabona, perquè el debat es retroalimentava amb el seu argument axial, això és: l’única manera que té el català de sortir-se’n és tenint un estat a favor, i com que l’estat espanyol hi juga en contra, només l’estat propi pot garantir la supervivència de la llengua per mitjà d’un estatus de preferència per damunt del castellà. Així, durant tot aquest temps hem anat posant l’arada davant dels bous, donant per fet el més difícil i atorgant al castellà un catàleg d’oficialitats d’allò més variat, en un estèril exercici d’imprudència intel·lectual col·lectiva que va acabar donant grans titulars. I el problema, ara, és com seguir, perquè plantejar-se altra vegada la qüestió de l’oficialitat lingüística amb l’estat propi no és més que diletantisme, si no frivolitat, tenint en compte que els problemes de la llengua continuen sent-hi, a l’espera de mesures terrenals que no afectin la geopolítica europea.

El drama, però, és que plantejar-se de tornar el debat als vells codis de la normalització lingüística, a l’a-veure-com-ho-fem-amb-els-recursos-que-tenim, és una bona manera de fer autonomisme, de gestionar uns recursos migrats, de seguir fent campanyes de conscienciació que busquin contagiar l’entusiasme, i de vegades fa la sensació que hi ha més entusiasme en els protagonistes de Katalonski que en molts usuaris de la llengua. Avui la llengua necessita un impuls des dels estaments públics que ultrapassi els límits de la normalització i fundi un nou marc des del qual tractar una llengua que no pot fiar-ho tot a una carta, i menys encara si vas de farol. Ni podem seguir gestionant la misèria de la normalització, ni podem donar l’adveniment de la República per descomptat, més que res perquè l’estat propi et pot modificar l’ordenament jurídic, però no la composició sociolingüística de la població.

D’idees per a aquest nou marc n’hi pot haver moltes. La primera, i més important, fer una nova llei del català, atès que l’actual, del 1998, va ser elaborada en vigílies dels dos fenòmens lingüísticament més importants de les últimes dècades: l’eclosió d’internet i les xarxes socials i l’arribada de nova immigració, que ha dut una diversitat lingüística que no coneixíem i que queda fora de tot marc legal. La segona, enfortir les polítiques d’immersió lingüística, vist que ha quedat indemne de l’aplicació del 155 i que difícilment l’Estat tindrà una altra finestra d’oportunitat com aquesta per erosionar-la. La tercera, treballar per la unitat de la llengua, mirant endins, a la resta del domini lingüístic, on s’estan portant a terme iniciatives que s’haurien de compartir i fins i tot executar de manera coordinada. La quarta, revifar la demanda de portar el català a Europa, ara que possiblement se’ns coneix més que mai. La cinquena, promoure el foment de la llengua en l’àmbit privat a través d’estímuls (per exemple fiscals, que estan recollits per llei) i no pas a través de sancions. La sisena...