Nova i vella política

Suggestiva la proposta de la nova col·lecció de Gedisa Pensament polític postfundacional. Per als menys habituats al nou llenguatge polític, la responsable de la sèrie, Laura Llevadot, s’explica en un text general carregat de propostes fortes sobre una nova política disposada arraconar la política clàssica. Qüestiona sense embuts el seu funcionament fins a l’extrem de proposar-se “mostrar la manca de fonament de les democràcies liberals representatives i de capgirar, en definitiva, el fonament mític del pensament polític modern”.

Déu-n’hi-do. Com a desideràtum no s’està per a punyetes i va al centre d’un programa de futur ara mateix inversemblant però innegablement estimulant. Dels defectes de la política en democràcia en tenim un munt d’exemples aclaparadors, tot i que la fiabilitat de la nova és encara un arcà pràctic: per això té interès la col·lecció com a activadora d’una revisió profunda dels usos polítics.

La col·lecció vol sintetitzar el pensament polític d’alguns clàssics, com Hobbes, però sobretot de clàssics moderns com Butler, Derrida, Laclau i Mouffe, Lyotard... Surt ara el volum dedicat a Jacques Rancière —tan sovintejat pels moviments alternatius d’actualitat— i a un assagista també de perfil acadèmic com Claude Lefort i el seu combat contra el totalitarisme (inclòs el marxista). Del primer se’n fa càrrec Xavier Bassas i del segon, Edgard Straehle. Els dos valen la pena per raons diferents: permeten copsar les aportacions més rellevants de tots dos pensadors, però també esbrinar per què un d’ells almenys (i d’altres de la col·lecció) han captat l’atenció intensiva de les noves promocions d’assagistes i politòlegs, de filòsofs de la cosa pública en temps de crisi: l’última dècada llarga.

També hi ha coses estranyes, en aquest model de breviaris útils sobre pensadors moderns. En el cas de Bassas, parlant de Rancière, costa de digerir que diverses vegades situï “els catalans” al mateix nivell de maltractament que els “negres” i els “immigrants”, com si fóssim una espècie assetjada singularment o sistemàticament. És un autèntic atreviment i una ofensa contra els maltractaments reals i no imaginaris de negres i immigrants. Per aquesta banda no afina gaire un text que, malgrat això, sintetitza de manera molt personal els eixos del pensament de Rancière, però sobretot un, que és el que el converteix en referència inqüestionable dels nous moviments. És a dir, l’activació de la presència pública i l’actuació física com a generadora d’espais de conquesta de noves reivindicacions, la negativa a sotmetre’s a un suposat ordre democràtic immaculat perquè és ple de màcules que cal assenyalar críticament i combatre físicament, amb el compromís i l’acció continuada. La proximitat a algunes de les reflexions de Marina Garcés a Ciutat Princesa és patent (ella mateix ha escrit a Filosofía inacabada sobre el pensador francès): “El poder dels qualssevol” defuig la política institucional i fomenta la dissensió contra el consens dopat per interessos aliens a la veritable igualtat.

Aquest plantejament és igualment crucial en el pensament de Lefort, activador incansable de la dissensió per qüestionar el mite de la unitat com a bé preservable: el fonament de la democràcia en el poble és paradoxalment un fals fonament, perquè el poble no té cap mena d’unitat plausible ni tan sols figurada. Sense conflicte i dissidència, sense heterogeneïtat i contradicció, no hi ha democràcia veritable sinó uniformització o neutralització interessada dels conflictes. O hi ha conflicte o no hi ha democràcia, malgrat que els poders institucionals treballin incansablement per difondre el cromo il·lús i fals de la unitat tranquil·litzadora.

Malgrat que quedin molt lluny els objectius finals de la batalla, la veritable aportació dels dos llibres, i de la col·lecció, consisteix a fer circular idees complexes i sovint embolicades per a ús legítim i convincent de la política; de les polítiques, vull dir: la nova i la vella.