Serrat: “La llibertat dels presos afavoriria la convivència a Catalunya”

Joan Manuel Serrat coneix Raül Romeva des que va néixer: “Amb el Jordi, el seu pare, vaig estudiar, vam fer la mili junts i vam formar un grup fa més de 50 anys”, comenta. Fa dies li va trucar la dona del polític. El líder independentista li havia demanat que preguntés al músic si el volia anar a veure a la presó d'Estremera. Romeva hi està reclòs amb altres polítics catalans impulsors del procés, com Oriol Junqueras o Joaquim Forn. I Serrat es va presentar dissabte al centre penitenciari per veure com es trobava i fer-li una visita.

El cantant hi anava just abans d'una cita important a Madrid: tres dies amb totes les entrades venudes a Las Noches del Jardín Botánico per oferir concerts de la seva gira Mediterráneo da capo. Arribava a Madrid una mica cansat, sobre dos quarts de vuit del vespre, però amb ganes de conversar amb EL PAÍS abans de veure l'Espanya-Marroc.

“Hi vaig anar perquè el Raül m'ho va demanar, així de senzill”, afirma. “Personalment no soc independentista, tothom ho sap, ni porto llaç groc. Però la posada en llibertat d'aquests presos seria un gest de responsabilitat política que afavoriria la convivència a Catalunya”, diu Serrat.

El moment, segons ell, és l'adequat. “Un canvi de Govern sense els lligams ni les rocositats que ho han llastrat tot anteriorment. El vaig veure raonablement confiat que es dugui a terme el seu acostament a presons catalanes”. Aquesta divisió, aquesta esquerda insuportable li fa mal a Serrat i ha rebut molts atacs per la seva posició: “Catalunya està dividida en dues meitats que no es veuen, no es parlen, no s'escolten i, per tant, no s'entenen. Als més radicals no els val el consens, només la victòria. Això és un fracàs de la convivència. No en sortirem fins que no es recuperi aquesta normalitat que ens retorni la convivència”.

La visita a la presó va ser un tràngol. “Però hi ha vegades a la vida que no et planteges les coses per les conseqüències que puguin tenir. Les fas perquè creus que és just o perquè te les demana un amic. Aquests llocs sempre són estremidors. La privació de llibertat és un càstig terrible. Estar 100 dies sense poder abraçar els teus fills, no l'hi desitjo a ningú”.

Per a Serrat ha estat un acte de coherència humana, lleial a l'amistat, sense entrar en les idees que els separen a tots dos: “Cal distingir el sobiranisme del processisme. El primer em sembla legítim. No ho comparteixo, però és una opció. El segon és una altra cosa, plena de manipulació, tergiversació, mentides i promeses incomplertes. Han estat cinc anys en què l'emoció s'ha posat per sobre de la raó. Una cosa que es resumeix en el que la consellera d'Ensenyament del Govern de Puigdemont, Clara Ponsatí, va confessar des d'Escòcia: que havien estat jugant una mena de partida de pòquer i anaven de farol”.

Arribats a aquest punt, per recuperar el seny i això tan ideal en alguns casos que anomenen normalitat, el músic només desitja una cosa: “Que l'independentisme deixi de ser aquest eix sobre el qual gira tot i pel qual es viu cada dia. Es pot ser català sense ser independentista”, assegura Serrat.

Però últimament, tot es descontrola. El músic veu com el seny es posa a prova de bombes i aquest, per força, flaqueja. No només a Catalunya. També en aquest territori aquàtic que reivindica com a propi. El seu Mediterrani. Aquí ha tornat 47 anys després que aparegués el disc que marca una era i que segueix vigent. Ho ha fet instigat per una necessitat moral. I els esdeveniments més dramàtics dels últims temps li donen la raó: “El disc ha sofert menys deteriorament en aquest temps que les aigües del nostre estimat mar. No només en les profunditats, amb la seva contaminació per plàstics i metalls pesants. També en la superfície, amb tots aquests immigrants nàufrags que veiem cada dia morir i ser tractats com a carn, no com a éssers humans”.

Serrat no hauria sospitat mai haver de sentir certes coses d'alguns mandataris europeus. “M'indigna aquesta actitud espantosa de la normalització de la pocavergonya institucionalitzada, aquest menyspreu als éssers humans. La solució és resoldre el problema des de l'origen però els dirigents, fins ara, no l'han sabut abordar”.