Distopia Trump

De la notícia dels nens separats dels seus pares migrants a la frontera dels EUA, nens d'entre dos i sis anys tancats en una mena de gàbia, cridant i plorant, segons ha revelat Propública, és important comprovar la distància entre els qui ho justifiquen i els qui s'esgarrifen, i com es pretén seguir resolent aquesta distància mitjançant l'eufemisme de les “diferències polítiques”. Els immigrants infesten els carrers, segons Trump, i els gitanos han de ser censats, diu Salvini: cada vegada costa més distingir si parlen de persones o de zombis. És un discurs tan agressiu que, quan es converteix en actes, es produeixen reaccions com les del policia que diu que aquests plors, els d'unes criatures que no tenen més de sis anys, semblen una orquestra.

Després que un periodista li preguntés a la portaveu de la Casa Blanca, Sarah Sanders, si ella no sentia empatia, perquè també és mare, Sanders va respondre esgrimint “llacunes jurídiques” per atribuir la responsabilitat als demòcrates: trasllada d'aquesta manera al llenguatge burocràtic una aberració humana. És pura banalització del mal. De la mateixa manera que si trobés algun tipus de contradicció o “llacuna jurídica” que permetés disparar als migrants i enterrar-los al desert, podria defensar-ho exactament amb la mateixa asèpsia. Per la seva banda, la secretària de Seguretat Nacional, Kirstjen Nielsen, va dir que el Govern no havia de demanar disculpes perquè “les accions il·legals tenen conseqüències”, sense que importi quines accions il·legals són i a què es deuen, ni calibrar la dimensió d'aquestes conseqüències.

Són actituds i polítiques que recorden al feixisme en la seva fase més laboriosa, la de convence's de la supremacia d'un tipus d'individu i l'adhesió a una causa despullant-se de sentiments cap a l'altre, un sacrifici necessari per a un make America great again net d'intoxicacions. Amb uns mirant cap a una altra banda, d'altres calculant els beneficis i uns altres participant sense fer-se preguntes. Només així es desmunta progressivament la capacitat de sentir empatia per un altre ésser humà fins a entendre, justificar i defensar que uns nens, en arribar a un país estranger, siguin separats dels seus pares i tancats en gàbies o centres. Ni el testimoni sonor del que això significa, un material informatiu compost únicament per crits i plors, com en una guerra o un centre de tortures, desperta remordiments. Tot això mitjançant l'habitual acumulació de mentides, com la que diu que la mesura ja la va adoptar Obama. No: la podria haver adoptat, però no ho va fer. És més obvi el mal que fa el Govern dels EUA si s'observa la reacció dels qui li fan costat que no pas la de les seves víctimes; potser es recuperaran abans les segones que no pas els primers.