Col·leccionar en colors

Gairebé no ens adonem del canvi fonamental que ha introduït la tecnologia digital per a l’apreciació de la fotografia en un pla estètic. Tothom parla de la immediatesa, de la capacitat de comunicació a distància, de les possibilitats de joc en infinits àmbits de la cultura i la societat. Però potser no pensem en com la fotografia digital ens ha acostumat a la representació del món en color. És a dir: veure’l tal com és, inclús potenciant aquest factor tan important a l’hora de sentir i comprendre els valors emocionals de les escenes, des de l’alegria dels vestits fins a la tristor blavosa de la boira. En el temps en què la tècnica requeria de rodets, la persona que manipulava la càmera sovint havia de decidir-se entre el color o el blanc i negre abans de sortir a fotografiar. Els professionals, llavors, portaven dues càmeres, perquè les publicacions els demanaven una portada en color i, si calia, era necessari comptar amb aquesta qualitat de la imatge, que no deixava de ser anecdòtica. Només tenia importància per donar modernitat i cridar l’atenció del públic al quiosc. Però avui les càmeres estan programades per captar tots els colors de la llum, i encara la foscor, emmagatzemada com a informació binària a la tarja, amb la capacitat de poder-la modificar automàticament per tal d’equilibrar els tons i els valors de contrast. Totes les fotos són en color, encara que alguns joves d’avui tornin les seves fotografies al passat afegint l’aparença clàssica de quan es feien assajos fotogràfics, bodegons artístics o retrats distanciats i solemnes.

Aquesta concepció del blanc i negre com a quinta essència de l’art de la fotografia rau en la necessitat de donar a un mitjà purament tecnològic i de valor conceptual —són les idees i no la matèria el que compta— el mèrit de l’artesania, i en la falta de destresa amb cap estri manual, reivindicant l’elaboració curosa de les còpies. Però no només parlem del llenguatge, sinó també dels prejudicis més o menys justificats a l’hora d’invertir en còpies en color per tal de representar estils i autors en col·leccions. Perquè, en definitiva, sempre ha existit la desconfiança respecte a la durabilitat de les còpies, i això ha fet que els responsables de museus i col·leccions descartessin d’adquirir obres en color dels autors dels quals podien triar còpies del mateix període analògic en blanc i negre. Aquest criteri tecnològic i de conservació ha fet desplaçar l’interès de la imatge i ignorar altres valors culturals i expressius que en són evidents. En aquest sentit, estem veient com algunes productores estan acolorint pel·lícules, fotografies i documentals de fets històrics per tal de donar-los l’aparença de vida i fer-los així més atractius al gran públic. Públic que, en canvi, continua preferint un retrat de boda en blanc i negre.

Aquests dies tenim exemples del rescat d’imatges fetes en color als anys seixanta i setanta, que fins ara no havien estat considerades peces interessants per comprendre el discurs dels seus autors, extretes del riu de la seva producció majoritària en blanc i negre o ignorades pel fet de trencar de manera abrupta amb la coherència formal del monocrom, amb la sospita d’obrir un episodi, diguem-ho, més utilitari i professional que no artístic. A l’exposició de Xavier Miserachs —fins al juliol, a la Pedrera— s’ha procurat acomplir el desig de l’autor de presentar la seva producció última, la qual va ser, amb poques excepcions, tota en color a partir de 1970.

També a la galeria Ana Mas Project pengen ara mateix treballs en color de Manel Armengol, autor que només havia comercialitzat la seva obra en blanc i negre anterior als anys vuitanta. Són còpies d’època, fetes a una mida sorprenent, amb la profunditat del color que dona la diapositiva. El color és el mitjà per tal de comunicar els sentiments i completar tota la informació que envolta els personatges. Fa temps que aquestes imatges estaven penjades al seu web i les venia com a arxius digitals per publicar arreu el món. Però és una alegria veure-les penjades com a obra, amb tots els matisos i qualitats, demostrant la fermesa del llenguatge i la tècnica, a l’abast del públic i els col·leccionistes. És una bona oportunitat per obrir la possibilitat d’entrar a les col·leccions que vulguin completar la nostra història de la fotografia, que també es va desenvolupar en analògic i en color.