“Pau Casals és enormement popular però molt poc conegut”

Diplomàtica, Marta Casals (Humacao, Puerto Rico, 1936) vídua de Pau Casals, evita donar una resposta compromesa a la pregunta de quina posició tindria el músic sobre la situació política catalana o que El cant dels ocells –l'Himne per la pau– sigui una de les cançons que s'interpreten en actes que reivindiquen la llibertat dels polítics a la presó preventiva: “Jo no puc contestar per ell però estic segura que miraria de trobar i ajudar a buscar la millor solució per al seu país i de millorar les condicions de la convivència. I l'himne va molt més allà perquè té un missatge més ampli, és universal. Tan universal que tothom se'l fa seu”.

El ‘mestre’ –com ella li diu sempre– va ser un intel·lectual compromès amb l'activisme democràtic i la reivindicació de les llibertats fins al punt que va renunciar a tocar a la Unió Soviètica pel règim comunista el 1917,  va fer el mateix el 1933 amb l'arribada al poder d'Adolf Hitler a Alemanya i el 1936 a Espanya: “Per la defensa de les seves idees es va anar autolimitant com a músic. A poc a poc s'ho va posar difícil ell mateix. Ell deia que la seva única arma era el violoncel i la utilitzava imposant el seu silenci com a forma de protestar encara que això fos el sacrifici més important que podia fer”, afegeix. La seva vídua és vicepresidenta de la Fundació Pau Casals, que aquest any ha estat reconeguda pel Premi Nacional de Cultura de Catalunya que atorga el Consell Nacional de Cultura i dels Arts (CoNCA): “És una gran satisfacció perquè el premi reconeix una de les coses que més ens ocupa i preocupa: que la Fundació sigui el vehicle de transmissió de l'obra i el llegat del mestre”.

L'epicentre de la Fundació, engegada pel músic i la seva dona el 1972, és la Casa Museu natal del violoncel·lista al Vendrell que defineixen com un dels sis millors museus de músics d'Europa, del nivell de la Casa Natal de Mozart a Salzsburgo. La Fundació té una important funció pedagògica i musical, està oberta a visitants i organitza activitats entorn de la música i concerts. Fa 34 anys, a través d'ella es va instituir la beca Pau Casals –el compositor català va rebre una beca de la reina Regent el 1893 que va ser decisiva per a la seva formació musical– que a partir del 2016 es va obrir a tots els països de la Unió Europea i Puerto Rico, on es va establir el violoncel·lista després de marxar de l'Espanya franquista. Una beca que té la intenció de créixer més i d'ampliar-se a altres països. La Diada Pau Casals és una de les cites anuals que també organitza la Fundació que té forma de concert –aquest any va ser la setmana passada al Palau de la Música– sempre amb la música de l'univers del compositor i un acte popular, també musical, que aquest any es va fer aquest dijous a la plaça del Rei. Una vetllada que va comptar amb la participació de diverses formacions musicals entre les quals van destacar 44 violoncels dirigits per Josep Pons, director de l'Orquestra del Liceu. Per descomptat, no va faltar la interpretació del Cant de l'Ocells.

“Ja no és només la seva música. La gent ha de conèixer moltes altres coses del mestre. És curiós, es dona la circumstància que és un personatge enormement popular però, alhora, molt poc conegut. Es podria dir que la popularitat pot ser enemiga del coneixement”, reivindica la seva vídua, tota una agent cultural que ha estat al capdavant de diverses institucions: directora artística del John F. Kennedy Center o de l'Escola de Música de Manhattan. Del compositor català és més conegut la seva I’m a catalan del discurs que va pronunciar a la seu de les Nacions Unides el 1971, que la seva vessant com a creador i promotor de l'orquestra que va portar el seu nom en la dècada dels vint del segle passat –pràcticament va ser la primera formació musical amb seu gairebé permanent en el Palau de la Música– “i no amb poques dificultats, perquè no li va resultar gens fàcil”, apunta la seva vídua. Una altra iniciativa molt singular d'aquell període va ser la creació de l'Associació Obrera de Concerts que Casals va crear per facilitar la formació musical dels treballadors i l'assistència de concerts: “Ell pensava que la música era universal i que tothom tenia el mateix dret a accedir-ne”. La vídua es queixa del tractament que, en general, té l'ensenyament i la cultura musical: “És comú a molts països. Ara amb la tecnologia i internet estem massa distrets en coses que no enriqueixen l'esperit, sinó tot el contrari. Em preocupa sobretot el jovent que estan sent educats per internet i això jo trobo que no està bé, es tracta d'una cultura molt superficial, que no té base. Bé, així ho veig jo”.