Punt i a part

L'arribada de Pedro Sánchez a La Moncloa i la formació d'un Govern solvent marca un punt i apart en la política espanyola. Sánchez no ha aconseguit la presidència per un cop de sort ni perquè hagi conformat simplement una coalició negativa; ho ha fet, per contra, perquè ha complert amb la responsabilitat que el sistema constitucional li exigia com a líder de l'oposició per desallotjar un president, Mariano Rajoy, i un partit, el Popular, que no podien seguir en el poder. La falta de resposta institucional concorde a la gravetat de la sentència pel cas Gürtel, una resposta que només passava per la dimissió del cap de l’Executiu, ha estat l'últim episodi en una legislatura marcada des del començament per les mitges veritats i la manipulació del sistema constitucional.

És cert que Mariano Rajoy va guanyar les últimes eleccions generals, però alhora és fals que la majoria relativa que va obtenir el seu partit li concedís un dret automàtic a formar govern. La seva obligació institucional era precisament la que es va resistir a complir, i que, no obstant això, no va refusar cap dels anteriors presidents: el deure de completar negociant amb altres forces parlamentàries la majoria relativa obtinguda. Optant a la investidura i desentenent-se de la governabilitat, Rajoy no va veure inconvenient a mantenir el Govern en funcions durant un any, ni a forçar noves eleccions. Si aquestes tampoc van resoldre l'impasse va ser perquè, en realitat, l'impasse no obeïa a una deficiència del sistema, sinó a la forma poc escrupolosa en què Rajoy l’ha gestionat fins a l'últim moment.

L'excusa que no hi havia cap altra alternativa no ha trobat confirmació en la realitat: el Partit Popular va reunir llavors la majoria necessària per fer-se amb la Mesa del Congrés, que ha exercit un paper determinant en la increïble paralització que ha sofert el Legislatiu, i fa poques dates per aprovar els mateixos pressupostos que amenaça de rebutjar al Senat, en venjança pel canvi de bàndol dels seus socis de la vigília. El dany institucional d'aquesta conducta ha estat profund, per més que hagi permès al Partit Popular presentar com a estabilitat el que només ha estat paràlisi institucional i immobilisme polític, en un moment en el qual s'exigia molt especialment una intensa activitat i presència en la Unió Europea.

Comença ara una pàgina en blanc que no és pròpiament la de Pedro Sánchez, sinó la de la gestió de les conseqüències polítiques que ha implicat l'inevitable recurs a una mesura constitucional com la moció de censura, dirigida a desallotjar un Executiu que estava conduint el sistema a extrems de deterioració i deslegitimació. Per aquesta raó, la principal tasca que el president Sánchez té per endavant no és executar el programa del seu partit, per a la qual cosa no disposa de majoria, sinó començar a reparar les destrosses polítiques, socials i institucionals provocades pel Govern del Partit Popular, de manera que el país acudeixi a la propera cita electoral amb una estabilitat que no sigui la màscara funerària imposada a un país sense pols. Comminar el nou president a que convoqui eleccions és tan inadequat com exigir-li que esgoti la legislatura: la prerrogativa de dissoldre les càmeres li correspon en exclusiva, i el que caldrà jutjar és l'ús que fa d'ella.

Avançar les eleccions per avançar-les seria un error, el mateix que retardar-les amb l'únic designi de mantenir-se en el poder. Però el president Sánchez ho sap.