Risc i audàcia de Pedro Sánchez

L’inesperat tomb polític dels últims set dies és un premi a l’audàcia de Pedro Sánchez. Els antecedents són coneguts. Sánchez va cometre l’error de no ser diputat i el PSOE estava en hores baixes, entre altres raons, perquè el seu líder estava gairebé desaparegut, en no fer-se visible al Congrés. Molts electors, més que idees i propostes polítiques, voten avui persones per la confiança que la seva imatge pública els desperta. Una manera de reaparèixer, encara que perdés, era plantejant una moció de censura.

Sincerament, aquesta és la idea que jo em vaig fer d’entrada: vol que se’l vegi, com és natural, però no guanyarà la moció, no veia d’on podia obtenir prou suports. Però els ha obtingut, per molt poc, i depenent al final del PNB, amb qui Rajoy acabava d’aprovar a la Cambra baixa uns Pressupostos que donaven beneficis abundants a la comunitat basca.

Refiar-se del PNB és sempre una ingenuïtat, ho sabem des de fa 40 anys, quan Arzalluz va condicionar el seu vot favorable a la Constitució si aquesta reconeixia uns misteriosos drets històrics: quan ho va aconseguir va donar la consigna d’abstenir-se. La setmana passada el PNB va consumar una nova traïció objectiva, tot i que potser no subjectiva perquè, al cap i a la fi, el seu compromís de fidelitat és només amb el poble basc. Tot per la Pàtria!

Però, a més, Sánchez havia obtingut abans el suport, per raons diferents, dels nacionalistes catalans i de Podem: la coalició negativa contra Rajoy, treballada amb summa astúcia, tal com va relatar en aquestes pàgines l’apassionant crònica de Carlos Cué, va ser molt efectiva per a una moció més destructiva que no pas constructiva. En efecte, Pedro Sánchez ha estat investit president sense un programa que pogués posar d’acord el PSOE amb la majoria dels qui el van votar. En principi, semblava un Executiu feble, probablement de curta durada.

Però a partir de dilluns ve la segona part: la composició del Govern, la designació dels ministres, ha estat anunciada amb comptagotes, un encert en comunicació política. El to general l’ha marcat el primer nom que ha sortit a la palestra, Josep Borrell, probablement (per no dir amb tota seguretat) la personalitat que més podia ofendre els nacionalistes catalans. Només 15 dies abans havia dit per televisió que Quim Torra era molt més xenòfob que la senyora Le Pen i donava uns quants arguments per defensar aquesta afirmació. O sigui, d’entrada a la mandíbula.

Després han vingut altres noms de gran prestigi i competència (Nadia Calviño, Teresa Ribera, María Jesús Montero, Dolores Delgado, Grande-Marlaska…), però cap d’ells proper a Podem. I fins i tot María Jesús Montero, que haurà de negociar el finançament autonòmic, fins ara ha estat consellera d’Hisenda de Susana Díaz i m’imagino que tampoc deu agradar als nacionalistes catalans.

De manera que aquells grups parlamentaris que van fer costat a Sánchez la setmana passada al Congrés no es veuen reflectits en la composició del nou Govern. A l’audàcia de la iniciativa del vot de censura, Sánchez hi ha afegit el risc de quedar-se sense suports parlamentaris. El primer a constatar-ho ha estat l’espavilat Pablo Iglesias, que segurament lamenta el seu ingenu suport al PSOE. Aquest mateix dijous ha pronosticat que el mandat del líder socialista serà “un calvari”, que ha estat “imprudent” i que ha format un “Govern amb gent que li agrada a Ciutadans i al PP, però amb cap persona propera a nosaltres”. Efectivament, és així: de moment, cap concessió ni a l’independentisme ni a Podem.

Tot això fa que entrem en uns mesos molt interessants, fins i tot prometedors. D’aquí al setembre, el PP ha de renovar la seva cúpula, molt probablement Feijóo, un home molt intel·ligent i amb cintura política, serà el nou líder. Sánchez ha format un Govern perquè el PSOE arribi reforçat a les europees, autonòmiques i locals, que es faran d’aquí a un any i, segons els resultats, convoqui eleccions uns mesos més tard. Ja en el poder, la unitat socialista segur que és un fet i en el seu escàs espai de maniobra parlamentària és molt probable que busqui el suport de Ciutadans i, després del xoc traumàtic de la setmana passada, d’un PP renovat.

Veig un futur dominat per un bloc constitucionalista i europeista que corregeixi la desigualtat social resultant de la crisi i continuï amb les polítiques d’ortodòxia econòmica sense aventures agosarades. Això si els membres d’aquest hipotètic bloc són intel·ligents i busquen l’interès general més que el del seu partit.

Francesc de Carreras és catedràtic de Dret Constitucional en la UAB.