Poc marge per a la moderació

És plausible classificar la classe politicomediàtica catalana en dos grans grups: els qui no perceben que la societat està canviant i els que ho perceben però sense saber com i fins a quin punt canvia. En paral·lel, hem entrat en un període de fustigació de les formes moderades. L’ocultament gestual de les franges de moderació que existeixen en la societat catalana genera més tensió. Diversos intents d’articular aquesta moderació estan donant pocs resultats. Això demostra una vegada més que la radicalització té embranzides fulminants, mentre que el retorn a la calma sempre és lent. Quim Torra és un cas de líder improvisat que anirà llançant gasolina al foc fins que es produeixi un altre xoc amb l’Estat, com ho va ser la proclamació de la república catalana i l’aplicació del 155. El plantejament consisteix a exigir gestos al nou Govern de Pedro Sánchez i alhora insistir en l’opció unilateral. La moderació es fa innòcua quan la màxima representació de l’Estat a Catalunya nega la constitucionalitat.

Al vestidor del procés es reparteixen màscares de joseantonià, bolxevic espanyolista, autonomista pervers, traïdor de les essències catalanes i còmplice dels poders malignes que ofeguen una Catalunya que en realitat cada dia conviu, malgrat tot, i crea riquesa, busca feina i se sent solidària tant amb els altres catalans –els de soca-rel i els que no– com amb el conjunt d’Espanya. Efectivament, la primera víctima d’una negació de la constitucionalitat ha estat la moderació. Suposadament, aquella transversalitat que el catalanisme reclamava havia d’entrecreuar els vincles entre partits ideològicament oposats perquè, per assumir unànimement la catalanitat, la deixaven fora de la confrontació. Ara veiem que la transversalitat, igual que el “pal de paller” que el pujolisme va voler ser, era un artifici. Els independentistes han cremat etapes. Això ha anat eclipsant la moderació. Però existeix. La qüestió és com articular-la i dotar-la de veu.

Més enllà de les dosis d’efusió sentimental de la catalanitat, el sobrepès emocionalista –en molts aspectes induït– condiciona i radicalitza les posicions. Tot és desmesura. Hi ha l’exemple de l’arma llancívola joseantoniana que el republicanisme secessionista està llançant contra Ciutadans. S’escampa en el llenguatge públic, encara que la majoria ja no tingui una noció clara del que significa històricament la Falange ni de la inconseqüència d’equiparar-la amb el partit d’Inés Arrimadas precisament quan a la Generalitat hi ha un president amb unes creences que sí que són equiparables a moviments il·liberals que als anys trenta van aparèixer en països tan diferents com Bèlgica o Romania. Una cosa semblant passa amb la CUP. D’una banda, propugnar el constitucionalisme és considerat no ja només una cosa arcaica, sinó una agressió contra el ser mateix de Catalunya, mentre que l’hostilitat soft i no tan soft de la CUP contra tot ordre legal instituït campa alegrement i fins i tot determina decisions institucionals amb un greu impacte col·lectiu.

Un altre exemple és el de les creus a les platges del litoral de Catalunya, a punt de començar la temporada turística. Fins i tot si es considera que la secularització de la societat catalana ja té una magnitud innegable, és sorprenent que l’ús improcedent del símbol de la creu com a recordatori d’uns polítics que són a la presó per haver infringit la llei no hagi estat censurat per l’autoritat de l’Església catòlica, ni per veus representatives de la tradició cristiana a Catalunya. Des del punt de vista dels valors en comú, aquest cas és gravíssim pel que implica de manipulació grollera –no hi ha cap mort per enterrar i honrar–. No sembla que li importi a ningú aquest ús ofensiu del símbol de la creu. Per contra, què hagués passat si després de l’atemptat de la Rambla –tan indignament traspaperat–, s’hagués produït reactivament una escenificació crítica amb els símbols islamistes? La condemna hauria estat immediata, amb l’acusació imperant d’islamofòbia. És a dir: quan s’arriba a aquestes desproporcions, tot acaba sent possible. Es demanen gestos però no s’ofereixen solucions practicables. Com que l’independentisme és antipolítica sense embuts, sense el valor de la llei i la raó el que s’ofereix als ciutadans d’unes i altres generacions és frustració. Però fins i tot sent poc visible, la moderació encara pot advertir que la tesi determinista és cedir davant de la ceguesa i la foscor, lliurar al buit el poder de decisió, que és el dret dels individus davant de la fatalitat.

Valentí Puig és escriptor.