El repte català

La principal obligació del nou president del Govern espanyol, Pedro Sánchez, serà defensar amb fermesa la Carta Magna i els Estatuts d’Autonomia. Ho serà tant per afirmació del mateix Sánchez com per la seva recent trajectòria davant dels intents de desestabilització que la passada tardor van desembocar en la intervenció de la comunitat autònoma catalana. I també per imperatiu aritmètic atès que el partit del nou Govern suposa només un terç del bloc constitucionalista i amb prou feines la meitat del conjunt que va votar la moció de censura que l’ha investit.

De manera que, per afirmació pròpia i per la inviabilitat de vies alternatives, la defensa de les regles comunes haurà de seguir sent senyal d’identitat del Govern. Li correspondrà per tant vigilar de prop el Govern de Quim Torra per assegurar-se que no desborda la Constitució ni subverteix les institucions de les autonomies —els Mossos, Hisenda, els mitjans de comunicació públics o el sistema educatiu— per posar-les al servei de l’unilateralisme il·legal. Per desgràcia, la posada en escena de la seva presa de possessió i la seva posterior decisió de penjar del balcó del Palau de la Generalitat pancartes a favor de la llibertat dels “presos polítics” i “exiliats”, no ho auguren.

Tot això no impedeix, més aviat reclama, el manteniment de relacions institucionals i un intent de diàleg amb la Generalitat. Però el necessari diàleg no ha d’aixecar cap expectativa sobre una impossible negociació sobre cap independència ni dret a decidir; tampoc sobre una evolució constitucional, ja que aquesta tasca competeix a totes les forces polítiques constitucionalistes, dins i fora de Catalunya, i s’ha de formular en seu parlamentària, a les Corts i al Parlament de Catalunya. Perquè les regles del joc no impedeixen cap transacció sobre aquest tema. I perquè el nou Govern, malgrat la seva inflamada retòrica, és estrictament un Executiu autònom, autonòmic, amb competències circumscrites que li atorguen la Constitució i l’Estatut, i no pot desbordar-les.

Però sobretot perquè, més enllà de les seves competències, el Govern de Torra no té cap atribució per representar el conjunt de la ciutadania catalana: no pot parlar en el seu nom per reclamar un Estat separat: no exhibeix el suport —ni dels dos terços dels escons necessaris per a qualsevol modificació estatutària— ni tan sols de la meitat dels vots populars dels catalans.

Assentats aquests principis sense cap por a equivocar-se, benvingudes siguin les proclames de disposició al diàleg i a la política. Per a això, es requereix també una tornada activa dels independentistes a la Constitució i al Parlament espanyol. Tant de bo que alguna cosa, encara que sigui tènue, pugui moure’s: tant de bo que els independentistes hagin assumit que, contra el seu discurs, la independència judicial és un pilar de l’Estat espanyol (el mateix Tribunal Suprem que injurien és l’autor de la sentència Gürtel condemnatòria de l’aparell del PP), i que no hi ha un altre camí que abandonar els seus maximalismes i començar a treballar dins de la Constitució i l’Estatut. Si aquesta és la seva voluntat, serà lògic que trobin vies al Govern i al Parlament. Si no ho és, al Govern li tocaria tornar a liderar la defensa de la Constitució.