Catarsi irlandesa

En la segona dècada del segle XXI, després de dècades de debat i cinc referèndums previs, Irlanda accepta reformar la Constitució i legalitzar l’avortament. Una majoria àmplia dels electors, un 66,4%, hi ha donat l’aprovació. Ho han decidit en un clima joiós que ha transcendit fronteres, una catarsi fenomenal que hem vist als noticiaris i a les xarxes comunicatives globals. Sisme, orgull i emoció eren les paraules que més se sentien diumenge, quan es van confirmar els resultats. Una catarsi pública, als carrers, en un país que fins a aquesta campanya ha tractat el tema amb eufemismes, sense parlar-ho. És una bona notícia arreu. També fora d’Irlanda: encara que costi molt aconseguir-les, que així ha estat en aquest cas, les mesures civilitzadores guanyen. El dret a tenir fills desitjats és bàsic.

“La revolució tranquil·la”, se n’ha dit. “El que vivim avui culmina la revolució tranquil·la que coneix Irlanda des de fa deu o vint anys”, en paraules del primer ministre, Leo Varadkar, polític de centredreta, declaradament gai, fill d’immigrants indis, metge de formació i proeuropeu. Irlanda té un president gai des de fa un any, la unió entre persones del mateix gènere està aprovada, l’homosexualitat no està criminalitzada i el divorci és legal. Però fins ara no ha estat possible trencar el seu tabú suprem, l’avortament.

Ho celebrarà fins i tot el capitalisme rampant. L’economia irlandesa ha hagut de considerar el gran flux de dones i homes joves que han emigrat en els últims anys per falta de feina, però també per no voler viure més en un país que no reconeixia el seu dret a formar família quan poguessin i com volguessin. Ja dins de la Unió Europea, amb els grans canvis que això ha comportat per al país illenc, no tenir dret sobre el propi cos i la pròpia descendència ha pesat en els seus ciutadans en els últims deu anys. Hi ha qüestions morals que passen per la manera d’entendre la vida, que és una qüestió que cadascú traça, sol o en parella, fins a influir en les lleis econòmiques i acabar així sent qüestions col·lectives. El model de família és una d’aquestes qüestions.

Un dret, sobretot si és femení, és reconegut perquè ha estat exigit, no es concedeix sense més, però el clima social que el reconeix es dona quan no tenir-lo causa massa danys econòmics col·lectius. L’èxit d’un dret també passa per aquí. A Irlanda, han lluitat per l’avortament unes quantes generacions en condicions molt dures. Dones que han mort per no haver estat ateses en hospitals malgrat dessagnar-se, dones esclavitzades per ser mares solteres. Obscurantisme i temor sexual.

L’Església catòlica irlandesa ha dirigit la vida privada dels irlandesos amb un rigor extrem i ha sotmès les dones de manera implacable. Els seus abusos sexuals a menors durant dècades van conformar el 2009 un dossier espantós, l’Informe Ryan. Centenars de cadàvers de fetus enterrats es van trobar l’any passat al jardí d’un centre per a dones solteres. Un altre informe, el McAleese, documenta 10.000 dones en règim esclavista en bugaderies regides per responsables catòlics i finançades per l’Estat, entre el 1922 i el 1996, per ser mares solteres.

Unes mares solteres a causa, gairebé sempre, de l’emigració dels homes. Molt de dolor, molta por de l’Església i de les institucions encarregades de la família. Tant és així que un gran flux de persones va tornar a Irlanda des de l’estranger la setmana passada per votar. Majoritàriament, per votar que sí. Van tornar, encara que només fos per unes hores.

En deu anys han emigrat prop de 750.000 persones, i es calcula que n’han tornat unes 10.000 per votar. N’hi ha que han viatjat des del Japó, Amèrica, el nord europeu. Moltes dones s’havien concentrat en els últims temps davant de les ambaixades d’Irlanda de diverses capitals per protestar, amb la maleta a la mà. Una foto d’Alastair Moore per al grup activista Abortion Rights Campaign, amb seu a Londres, mostra un nombrós grup de joves amb les seves maletes, formant una llarga fila de protesta. Des del 1983, quan es va endurir la llei, es calcula que unes 180.000 dones han viatjat fora per avortar. Ara, tantes emigrants han tornat per votar. També hi han tornat homes.

Es temia que el referèndum dividiria els irlandesos i, en realitat, els ha unit. Han votat que sí el doble dels que han dit que no. Perquè no n’hi hagi dubtes. I ho han manifestat amb llàgrimes d’alleujament als carrers.

Mercè Ibarz és escriptora i professora de la UPF