La ganyota del malestar

La protagonista i narradora de Permagel, debut novel·lístic de la poeta Eva Baltasar (Barcelona, 1978), primer volum d’una trilogia que continuarà amb Boulder i Mamut, és una dona adulta que es comporta com una adolescent molt fràgil a causa d’unes experiències íntimes doloroses provocades per la seva negativa a imitar el model de vida normal —tenir una feina estable i construir una família— que han dut els seus pares i que du la seva germana. Davant de la incapacitat per curar la tristesa que l’aniquila, com si desconegués que la desesperació és una bona manera d’estar menys trista, òrfena de sinceritat, de coratge, de tristesa i fraternitat, la protagonista d’aquesta novel·la opta per refugiar-se en dos punts de fuga: el primer són les aventures sexuals amb altres dones, i el segon és el fantasieig amb la infinitud de variants que se li acudeixen per suïcidar-se. La seva manera de ser humana és tenir el fix desconnectat i el mòbil apagat, diu, i, fins a l’últim capítol, sembla que s’entossudeixi a exemplificar el que anuncia la cita de Thomas Bernhard que encapçala la novel·la: “Néixer és una desgràcia, deia, i mentre vivim prosseguim aquesta desgràcia”. Resignada a sotmetre’s a les petites agressions indirectes de la mare, i que la desestabilitzen sense ocasionar mai obertament cap conflicte, la protagonista reprodueix aquest sistema de relacions amb la germana i fins i tot amb les amants ocasionals que travessen els seus dies: al cap i a la fi, fidel a la paraula pertanyent a la geologia que apareix en el títol —el permagel és aquella part de la terra que no es desglaça mai—, la protagonista viu reclosa darrere d’un mur inaccessible de gel.

De 'Permagel' destaca la prosa clara amb què Eva Baltasar trama les terboleses morals

En un principi, pot semblar que Baltasar ha escrit una novel·la que segueix a la seva manera l’òrbita traçada per la narrativa de Haruki Murakami, i aquesta protagonista extraordinàriament desorientada pot fer recordar els jocs buits dels outsiders simpàtics i tímids, artificials i inversemblants, que es repeteixen al llarg de l’obra de l’escriptor japonès; si no fos perquè el relat és en primera persona, i se n’elimina d’entrada la possibilitat, el lector esperaria que la protagonista dugués a terme d’una vegada el suïcidi tantes vegades previst per estalviar-se el seguit de laments i amenaces. Però també és veritat que després li sabria greu, perquè, si fos així i es precipités cornisa avall, es llancés a la via del tren o fos capaç de tallar-se les venes dins la banyera —en una de les seqüències més grotesques i hilarants de Permagel—, es perdria les parts realment notables de la novel·la, en especial aquelles on Baltasar porta a la pràctica narrativa el que la protagonista teoritza després d’haver punxat un condó amb una agulla de cosir: “Trobar objectes sense importància a llocs no pertinents és un indici clar d’alguna cosa tèrbola”. I Permagel, en efecte, està impregnat de dalt a baix de la suspensió d’unes partícules morals estranyíssimes, confuses i poc clares, que treuen la limpidesa i la transparència de la realitat. A la vida de la protagonista no hi ha res d’anòmal, però de mica en mica tot es va entelant d’un aire boirós i incert: el punt petit i negre que li surt al mig de la panxa, la tírria cap als gats, els somnis —“el meu cervell és un bon lloc per passar-hi la nit”—, l’acumulació dels records que permeten assabentar-se del seu passat gens dificultós i que l’anorrea amb hostilitat. I mentre el lector va seguint el periple de la narradora com a estudiant d’Història de l’Art, com a au pair a Escòcia, com a professora d’espanyol a Brussel·les, com a periodista en el moment present del relat, acaba agraint la pulsió suïcida de la protagonista perquè pensa que, si la posseís una altra obsessió, el relat potser no s’impregnaria amb tanta força de dos elements dignes d’elogi: un sentit de l’humor molt negre que no fa riure, sinó que acaba originant una mena de ganyota de malestar, i un seguit d’opinions contundents que a vegades s’acosten plaentment a la diatriba contra el món.

Pot haver-hi lectors que creguin que el fil del relat és massa dispers i que no acceptin que Baltasar no segueixi l’ordre cronològic convencional de les peripècies de la protagonista. I pot haver-hi, també, qui detecti, a l’última part de Permagel, com un indissimulable cansament narratiu. Però és indiscutible que no faltaran els lectors que es deixaran endur fins al final per la prosa clara i serena amb què Baltasar trama les terboleses morals d’una protagonista que no vol reconèixer-se que ja no és una adolescent.