Les segones vides d’Ana Bella

Arriba amb un missatge clar en el seu discurs i en la seva samarreta estampada: les dones que han patit violència masclista no són víctimes, són supervivents. De la seva pròpia experiència, 11 anys patint maltractaments, Ana Bella (Sevilla, 1972) va concloure: la vivència de les dones que han patit maltractaments pot servir per millorar la societat. Després de denunciar la seva exparella, Ana Bella va passar per un sistema de protecció, amb pisos protegits i assistència psiquiàtrica i jurídica. Quan va acabar el programa només tenia un document: “Ana Bella, víctima de violència de gènere”. El va trencar. “Era una supervivent, no una víctima!”, va afirmar a l’abril, poc abans de rebre el premi La Caixa a la Innovació Social pel seu projecte d’inserció laboral. La seva determinació la va ajudar a crear la Fundació Ana Bella, que treballa per la inserció a la vida quotidiana de les dones que han patit violència masclista, i el de La Caixa és l’últim de la llarga llista de reconeixements que acumula.

Era l’hivern del 1997 quan Ana Bella va veure per televisió una entrevista a Ana Orantes, la dona que, després de quatre dècades patint la violència masclista del seu marit, va decidir trencar el silenci i donar visibilitat al profund problema que castigava i castiga la societat espanyola. El seu testimoni es va convertir en un símbol de la lluita contra la violència masclista: per la seva valentia, i perquè va ser assassinada dies després pel seu exmarit, que la va cremar viva, la qual cosa va demostrar que en aquesta lluita feia falta molt més que gestos valents. Ana Bella va ser espectadora de tot això, però ni es va sentir al·ludida ni identificada: pensava que no anava amb ella, tot i que ella mateixa portava anys patint els maltractaments del seu marit. “Sé que sembla surrealista, però fins a aquest punt arribava aquesta relació tan tòxica”, assegura.

La violència, explica, ho impregnava tot, i s’inseria com a part d’una macabra normalitat en una família amb quatre fills i aparentment saludable. Fins al punt que ella no era susceptible als missatges de campanyes contra el maltractament en les quals les dones apareixien com a víctimes. “Quan vaig telefonar al número que havia vist en un cartell, la meva idea no era denunciar, sinó preguntar si em podia separar encara que ell no volgués. A poc a poc vaig anar prenent consciència del que em passava”.

Fins al 2001 no va aconseguir sortir del malson, denunciar i anar-se’n de casa. “Poc abans el meu marit havia arribat a casa amb un document que volia que signés, amb el qual m’obligava a seguir amb ell encara que em pegués”. Va ser la primera vegada que li va portar la contrària. “Em va dir ‘prepara’t perquè aquesta baralla la guanyarà qui segueixi viu de tots dos’”, recorda. Ana Bella havia conegut la seva parella als 18 anys, quan ell en tenia 42. Se’n van anar a viure junts ràpidament, un infern que va durar 11 anys.

Des que va sortir d’aquell infern, Ana Bella s’ha dedicat a treballar perquè d’altres també puguin sortir-ne. Per la seva fundació han passat 1.600 dones, i amb els anys ha aconseguit teixir una xarxa de 14.000 voluntàries al món que els estenen la mà: presten casa seva a aquelles que han fugit de la seva, acompanyen les persones al jutjat, a les administracions o a les entrevistes de feina. “A Espanya, un de cada deu homes maltracta la seva parella”, explica Ana Bella, poc abans de recollir el premi La Caixa. “I pot ser qualsevol: la primera persona que vam ajudar era la Leticia, una psicòloga. Després vam ajudar dones que treballaven com a policia, notària…”.

El primer projecte que va llançar la fundació va ser el Programa Amiga, d’acompanyament a la dona en totes les etapes que s’obren en decidir que es vol denunciar. “Quan surts del procés administratiu, que et protegeix, et trobes amb una estigmatització, et veuen com si tinguessis una discapacitat, i t’imaginen encara amb l’ull morat”, lamenta. Això encara és més pronunciat al mercat laboral. El canal d’inserció laboral que impulsen les institucions, explica Ana Bella, “passa per oferir feines que són invisibles, en les quals les dones no tenen gairebé cap responsabilitat ni estan de cara al públic”.

El 2011, la fundació que dirigeix va voler prendre cartes en la qüestió, i va començar a col·laborar amb empreses privades per aconseguir unes primeres experiències laborals en les quals es dona visibilitat a les dones que han patit la violència masclista. Entre aquestes empreses, Ana Bella destaca Danone, Campofrío, Alvalle, Kenzo o Louis Vuitton. “Hem aconseguit que grans empreses es comprometin per accelerar el canvi”, subratlla. Per a això, es basen en la seva col·laboració amb l’empresa de recursos humans Momentum Task Force i amb altres consultores, amb les quals organitzen cursos per formar venedores, tallers, i programes de prevenció i detecció de casos de violència masclista en els llocs de treball.

“És trist, però la nostra experiència ens ha donat una fortalesa i unes qualitats que tenen molt de valor, per exemple a la feina”, defensa. Posa com a exemple la Glòria, una dona de 62 anys que no havia treballat mai, i que després de sortir de la seva relació va entrar al mercat laboral gràcies a la fundació. “És una dona molt activa, molt compromesa. Va demostrar que la seva experiència té un gran valor”, argumenta Ana Bella.

Quant camí queda per recórrer? “Molt. A Espanya hem avançat molt en legislació, som un exemple mundial, però falta pressupost, formació i, sobretot, empatia de la societat. És un problema social, no individual, i el que cal és que cada persona es converteixi en agent de canvi”, reclama Ana Bella. La seva fundació, assegura, és “un complement a l’Administració”, i hi és per arribar on les institucions no arriben. Un dels casos que va portar la fundació va ser molt personal per Ana Bella. Setze denúncies i, anys després, es va retrobar amb la figura de la seva exparella quan la seva xicota va anar a la fundació per buscar ajuda. També a ella la van acompanyar en la inserció a la vida quotidiana. “Només així es passa de víctima a persona activa, i només així la dona que ha patit violència masclista comença a actuar com a agent social de canvi”, conclou.