Condemnats a la inestabilitat

Si encara quedava algú que confiava que les anades i vingudes de diputats independentistes a Berlín culminarien amb la designació d'un Govern útil i “efectiu” com prometia el secessionisme, avui no pot estar més defraudat. Ni el qui ni el com conviden a pensar en Quim Torra com l'element pacificador que necessita Catalunya per sortir de la crisi política i social en la qual es troba immersa des de fa molts mesos.

Puigdemont tenia a la seva candidatura alguns perfils que podrien haver assumit un paper d'acord amb el diàleg que, encara que trigui i gairebé no hi hagi concreció, sembla voler abordar Mariano Rajoy. Però n'hi ha prou amb fer un cop d'ull als diaris de sessions i als missatges a les xarxes socials del futur molt honorable per adonar-se que Puigdemont no buscava un pacificador, sinó tot el contrari. El to de burla i fins i tot de menyspreu de Torra cap a tot el que és espanyol, així com la seva falta d'empatia cap als no independentistes no fan presagiar res de bo en aquest sentit. Tothom té dret a canviar i, per descomptat, gaudir de cent dies de gràcia, però no comença des d'una bona posició.

Tampoc les formes d'aquesta designació conviden a ser optimista. Puigdemont ha volgut comunicar la seva elecció sense acordar-ho, ja no amb els seus socis d'Esquerra Republicana, sinó tampoc el seu propi partit, el PDeCAT, que no ha pogut intervenir en la selecció. Torra és, més que mai, un president fruit de la ditocràcia. I Puigdemont, designat en el seu moment per Artur Mas, ja tenia molt d'això.

Potser el millor de tota l'operació acaba sent el caràcter provisional que se li vol donar al futur president. Torra, al cap i a la fi, té l'encàrrec de recuperar l'autogovern de Catalunya i preparar la Generalitat per a un altre cicle electoral, que arribarà en el moment que l'independentisme es vegi amb forces per afrontar —i guanyar— unes altres eleccions. Mentrestant, Catalunya continuarà condemnada a la inestabilitat per falta d'un Govern que pensi en tots els catalans.

En un exercici d'optimisme es pot arribar a pensar que Torra serà capaç de desfer-se de l'ombra i de la tutela de Puigdemont i que farà no tant el que prometia el seu programa electoral i més el que realment necessita Catalunya. Fins i tot es pot arribar a confiar en un gradual retorn a la normalitat. Però la seva piulada d'acceptació del lloc de 132è president de la Generalitat provoca un brusc aterratge a la realitat. Torra es limita a acceptar “l'encàrrec del president legítim, Carles Puigdemont”. Seria bo que Torra comencés a admetre que, en una democràcia parlamentària com la nostra, qui proposa un candidat a la investidura no és cap altre que no sigui el president del Parlament. I que el president legítim, si tot va com està previst, no serà ningú més que el mateix Torra. El futur molt honorable és a temps de corregir el rumb. Només falta que comenci a assumir el seu veritable paper.