Les pitjors catàstrofes d’Espanya a Eurovisió

Si hi ha alguna cosa bona en quedar últims a Eurovisió és que treu pressió als representants de l'any següent: la cosa ha d'anar molt malament perquè es repeteixi una catàstrofe com aquesta. Però Manel Navarro no va ser el primer: Espanya ha quedat primera per la cua fins a cinc vegades. Però no són les úniques ocasions en què Europa ens ha girat l'esquena. Repassem alguns dels grans fiascos d'Espanya al festival europeu de la cançó. Amaia i Alfred, sense pressió: segur que ho fareu millor que qualsevol d'aquestes actuacions:

Víctor Balaguer (1962)

Era només el segon any d'Espanya a Eurovisió i ja vam aprendre que això podia ser molt dur. Víctor Balaguer va ser el representant espanyol a Luxemburg amb la cançó Llámame, amb violins de fons i estil clàssic. Potser massa per a Espanya a Eurovisió. Vam acabar amb zero punts, però en estar igualats amb altres tres països, va ser la 13a posició de 16 en una època en què el sistema de votació era diferent de l'actual i hi havia menys països en joc, per la qual cosa era fàcil acabar amb zero punts.

Conchita Bautista (1965)

Un cas molt semblant al de Balaguer. De nou, zero punts i, altre cop, empatada amb tres països a la cua. Bautista va ser la primera representant d'Espanya a Eurovisió el 1961 amb Estando contigo, que va arribar a la novena posició. Quatre anys més tard va repetir, en aquella ocasió amb Qué bueno, qué bueno. La cançó s'havia triat en una gala de TVE en què El Duo Dinámico i Raphael van quedar en segona i tercera posició, respectivament. Aquest últim, de fet, va ser el representant espanyol el 1966 i 1967 amb Yo soy aquel i Hablemos de amor.

Remedios Amaya (1983)

Van haver de passar uns quants anys fins que Espanya va tornar a repetir els meritoris zero punts. Va ser en el ja mític ¿Quién maneja mi barca?, amb el qual es va presentar a Munic el 1983. Aires flamencs amb música d'orquestra (tot i que potser no era la millor opció per a aquest tema...), Amaya va sortir a l'escenari descalça disposada a arrasar. I ho va fer, amb una gran ovació després de l'actuació. Tot i així, va quedar en última posició.

Lydia Rodríguez (1999)

Fem un salt en el temps per trobar la següent última posició d'Espanya. En aquest cas, sí que vam aconseguir un punt, de Croàcia, però no va servir per escalar posicions i amb No quiero escuchar vam quedar al final de la taula. Possiblement el més recordat d'aquella actuació va ser el vestit de colors, molt cridaner (per dir-ho d'alguna manera...) dissenyat per Ágatha Ruiz de la Prada que sembla que no va rebre el favor dels europeus.

Son de Sol (2005)

Sortim de l'última posició per seguir recordant alguns dels fracassos més estrepitosos d'Espanya a Eurovisió. Son de Sol va ser un trio femení de flamenc-pop ja dissolt que va representar Espanya el 2005 amb la cançó Brujería. L'aposta és clara: dones amb poca roba, picant l'ullet a la càmera, movent molt la faldilla. I quan penses que la cosa no pot empitjorar, apareix un raper per rematar el tema. El resultat van ser 28 meritoris punts i el lloc 21è de 24. A YouTube, el comentari més aplaudit, de Carolina Iglesias (Percebes y Grelos), ho resumeix tot: "Sorry for this, Europe".

Las Ketchup (2006)

El 2002, Las Ketchup van arrasar amb el seu Aserejé, que va fer ballar mig món. Uns anys després, el 2006, RTVE va pensar, amb un procés de selecció interna, que seria bona idea portar el quartet femení a Eurovisió amb Un bloody mary. Però l'aposta no va fer fortuna i van acabar amb 18 punts a la 21a posició de 24. És possible que a Europa (i tampoc a Espanya) no entenguessin ni la cançó ni aquesta coreografia en què s'asseien i s'aixecaven de cadires d'oficina.

Soraya Arnelas (2009)

En aquella ocasió, l'aposta no era tan esbojarrada. De fet, era més que solvent. Però La noche no es para mí tampoc va captivar els votants i va acabar penúltima, amb 23 punts. Aires de discoteca per a Soraya, cantant amb veu sobrada i domini de l'escenari. A més de parts de la cançó en anglès, la posada en escena incloïa un truc de màgia. Ho tenia tot i es mereixia més. Però Eurovisió és així.

Lucía Pérez (2011)

Que me quiten lo bailao. En anglès, They can't take the fun away from me. L'opció que Espanya va enviar a Eurovisió el 2011 tampoc va agradar els europeus i, malgrat sumar 50 punts, va quedar en el lloc 23è de 25, avantpenúltima. Una cançó optimista, alegre i colorista que tampoc va sintonitzar amb Europa.

El sueño de Morfeo (2013)

Molt pocs punts (només vuit) va rebre el grup en una actuació en què Raquel del Rosario no va tenir la seva millor nit. Va sortir a l'escenari amb un vestit groc i descalça, i massa nerviosa. Una cançó encomanadissa i alegre, Contigo hasta el final (With you until the end), amb guitarres i gaites i una posada en escena bonica no va ser suficient.

Manel Navarro (2017)

L'últim gran daltabaix d'Espanya a Eurovisió el tenim molt fresc a la memòria. Do it for your lover va arribar a la carrera eurovisiva amb polèmica en la seva selecció i la resta, gall inclòs, ja és història. Va quedar en última posició amb només 5 punts, atorgats pel públic: el jurat professional no li va donar ni un vot.