Les forces independentistes es replantegen el seu rumb

El referèndum il·legal de l’1 d’octubre, la declaració fallida d’independència, la intervenció de l’autogovern i les eleccions del 21-D marquen el final d’una etapa per a les formacions independentistes catalanes. Totes comencen a buscar el seu lloc en una nova situació que tampoc acaba d’arrencar per la falta d’un Govern. ERC ratifica l'abandonament de la unilateralitat; al PDeCAT hi ha una lluita per l’hegemonia entre puigdemonistes i moderats. La CUP es bunqueritza.

Les negociacions per triar un president i formar un Executiu a Catalunya han revifat un vell contenciós als budells del PDeCAT. El naixement de la formació l’estiu del 2016, amb l’herència de l’extinta Convergència sobre les espatlles, va ser una lluita entre dos blocs: el moderat, que va resultar vencedor i va donar suport finalment a l’actual direcció de Marta Pascal, i Moment Zero, que amb altres corrents va fer costat a l’exconseller Jordi Turull. Aquesta plataforma aglutinava els quadres de menys de 40 anys, amb càrrecs intermedis al Govern de la Generalitat i independentistes amb pocs complexos. Per a ells, el PDeCAT hauria de ser un nou partit pensat per a “un nou Estat”.

Pascal va ser triada coordinadora del PDeCAT, però inicialment havia estat a Moment Zero. La seva designació per liderar el partit va ser rebuda com una traïció pels seus antics companys. El tàndem de Pascal i David Bonvehí, coordinador organitzatiu del partit, no ha aconseguit cohesionar la formació ni programàticament ni orgànicament.

La conjuntura ha jugat en contra dels seus plans per trencar amb l’herència del pujolisme. L’avançament electoral del 21-D els va agafar en un impasse i el gir a la moderació que volien fer es va veure sobrepassat per la realitat. Al PDeCAT no li va quedar cap més sortida que cedir davant de Puigdemont perquè fos el seu candidat, fins i tot sacrificar les seves sigles i inhibir-se en l’elaboració de les llistes de Junts per Catalunya.

Els de Moment Zero van trobar refugi en el puigdemonisme. Personatges destacats com Miquel Buch, exalcalde de Premià de Mar i amb moltes possibilitats de ser el proper conseller d’Interior, n’és un. Veuen ara una oportunitat per llançar una opa a Pascal i Bonvehí, agafar les regnes del PDeCAT i reorientar la formació.

Cop de timó

Buch va ser el promotor d’un sopar a Rubí (Vallès Occidental), segons va revelar el diari Ara, on es va formalitzar el desig de donar un cop de timó al partit per arribar a les properes municipals amb el panorama clar. Els exconvergents són la primera força als ajuntaments catalans. La idea és forçar un congrés o aprofitar l’assemblea programàtica que s’ha de celebrar en algun moment, durant el proper any i a partir del juliol, per prendre el control i apropar el PDeCAT als postulats de Puigdemont. L’actual cúpula s’ha obert a intentar fer ajustos, però demana que el debat es faci portes endins i pels canals oficials.

A ERC el debat es viu d’una manera més serena. El partit no es recupera del cop anímic de tenir el seu líder, Oriol Junqueras, a la presó i Marta Rovira, la número dos, fugida a Suïssa per no respondre davant la justícia espanyola. En les darreres eleccions ja havien deixat entreveure quina seria la seva nova estratègia: deixar la unilateralitat i intentar forçar un diàleg amb l’Executiu central.

L’esborrany de la conferència política que ERC celebrarà a finals de maig accepta que la república no es va declarar realment. Assenyala que els passos que s'han fet han ajudat a tenir més defensors de l’independentisme que mai, però admet que encara s’està lluny de superar el 50% de la població requerit per aconseguir la república catalana. Amb els caps absents i el lideratge de Pere Aragonès en construcció, els republicans s’enfronten també a explicar a unes bases que ho han donat tot que es torna, en certa manera, a la casella de sortida.