Els traços del passat

“Res del que ha esdevingut una vegada s’ha de donar per perdut per a la història”, deia Walter Benjamin. El passat mai s’esborra del tot perquè d’ell sorgeix el present. I l’obstinació a tancar etapes, la por d’assumir d’on venim, sempre té costos, perquè els ecos de l’ahir segueixen ressonant i els traços de les experiències anteriors segueixen interferint en el discurs del que és nou. Per això, davant de l’anunci del final d’ETA, resulta embafadora la unanimitat dels partits a l’hora de declarar solemnement que ho deixa perquè ha estat derrotada.

Del fracàs d’ETA no n’hi ha cap dubte. Si els seus objectius eren els que el comunicat de tancament assenyala com a tasca de futur dels seus militants i exmilitants, el que fa ETA és constatar que no n’ha aconseguit cap. Cito el document: “Una Euskal Herria reunificada, independent, socialista i no patriarcal”. 854 assassinats, el primer ara fa 50 anys, 43 anys de socialització del dolor, d’enfrontaments, de terror, donen un saldo de tràgica inutilitat. No només no han aconseguit el que buscaven, sinó que els seus propòsits ni tan sols estan avui en l’ordre del dia a Euskadi.

ETA tanca una història de 60 anys de la qual queda molt per explicar. Com diu Kepa Aulestia, “no hi havia cap mandat que obligués ningú a agafar les armes o a utilitzar explosius a Euskadi contra Espanya. En la història basca no hi havia més motius que en altres regions, ni existia una cultura de la violència, tot el contrari. La violència va sorgir de l’activisme”. Si l’origen ja és estrany, el seu desenvolupament és absurd: “ETA va matar cent vegades més en democràcia que en dictadura”. Sobre aquestes premisses, va créixer una història que semblava no tenir fi. I ara oficialitza el seu final set anys després que acabés la seva existència: ETA sense matar no és res i el dia que va anunciar el cessament de la violència abaixava la persiana.

Ara, ETA ha decidit organitzar la parafernàlia del comiat. “Es dissol en el poble”, diu, en una expressió tan cursi com tòpica, buscant donar un sentit a la història d’un disbarat i impregnar amb la seva ombra l’independentisme. I els dirigents polítics, en comptes de limitar-se a prendre nota de l’anunci i obviar l’espectacle, responen de manera grandiloqüent proclamant la derrota d’ETA en mans de la democràcia. ETA ha fracassat, ha estat vençuda i ha acabat asfixiada en l’enorme estrès que ella mateixa va causar en el poble basc, a qui sempre apel·la. Però 60 anys i prop de mil morts, si comptem tots dos bàndols, són molts per al triomfalisme, van passar massa coses i va durar massa temps per presentar-ho ara com una victòria institucional. El discurs de la derrota d’ETA revela diverses coses: certa voluntat autojustificativa dels partits que han governat aquests anys, la carta de la radicalització que està jugant Ciutadans en el seu camí cap al poder, la renovada sensibilitat contra l’independentisme com a conseqüència del cas català, i una certa mandra a l’hora d’afrontar l’endemà. I aquí hi ha la qüestió clau: no es poden donar per liquidats els traços del passat. Ni pensar que les responsabilitats (encara que uns siguin molt més culpables que d’altres) es concentren en una sola part quan un conflicte agafa aquestes dimensions. La nova etapa sorgeix de l’anterior: com a promesa –mai més–, però també com a advertiment.

La formalització del final d’ETA, com escriu Edurne Portela, “no vol dir que el dany desaparegui. La història no es divideix en comportaments estancs impermeables ni respon a la lògica artificial que el passat ja és passat. El nostre passat es filtra en el present”. La pau no arriba ara. ETA va anunciar la fi de la violència el 2011 perquè ni tan sols els seus la seguien, Euskadi ja se situava en el camí de la pau sense comptar-hi. I així s’ha anat reconstruint la convivència des de la consubstancial imperfecció humana. Les societats perfectes només existeixen en ments totalitàries, com les d’ETA. És hora de construir el present sense por de parlar del passat, però sense obsessions autoritàries, com l’elaboració d’un relat únic que només pot ser una imposició i sense la intransigència amb els que han perdut. El que necessita Euskadi és consolidar una certa naturalitat: diuen que als pobles els que no es parlaven ja se saluden. És un primer pas.