Prospectiva i temps

Aquest és un mes d’aniversaris, sobretot del famós Maig francès del 1968, que ja ha generat una certa quantitat d’articles d’interès desigual, i altres esdeveniments. En particular, ve a la memòria el recital que Raimon va oferir el 18 de maig d’aquell any a la Universitat Complutense de Madrid davant de 6.000 estudiants (i alguns professors), i que revisitat ara a través d’articles de premsa i altres documents audiovisuals hauria de ser motiu de reflexió. Fa deu anys, Raimon, amb la tenacitat que li és pròpia, va tornar a Madrid, a la mateixa universitat, i va repetir l’actuació, aquesta vegada davant de mil estudiants i alguns ministres que en el seu moment van ser al recital del 1968. En aquell recital del 2008, Raimon s’adreça al públic i pregunta si algú coneix Arturo Mora Sanz, i que si és el cas, li diguin que el busca des de fa temps, perquè aquest noi va ser el principal organitzador de l’acte de 40 anys abans. Per aquest motiu, va ser detingut i maltractat, i va passar temps a la presó. Entenc la frustració de Raimon, però rebuscant a internet, al final un descobreix que el noi en qüestió va morir a l’inici de la Transició en un accident absurd. Una pena.

El recital del 1968 es va fer en català, hi ha documents sonors que mostren de manera espectacular la comunió total entre el cantant i el públic. La diferència d’idiomes no era tal, a ningú en el seu moment se li va passar pel cap que ho fos. Ni a Raimon ni als estudiants. Avui és la primera cosa que alguna gent pregunta. I aquest recital seria avui inimaginable, pròpiament de ciència-ficció. La pregunta és una altra: com va ser possible el del 2008? Menys assistència, però mil persones no és poca cosa. Què en sabem, del 2008? La crisi encara no havia fet estralls, governava Zapatero, i encara no havia arribat la sentència del Tribunal Constitucional del 2010 que sancionava un Estatut aprovat per les Corts com a llei orgànica i pel poble de Catalunya en referèndum. El més absurd és que el recital del 2008 estava a quaranta anys del del 1968 i a només deu d’aquest mes de maig, però sembla que estigui més a prop d’aquell que no pas d’avui. El temps és relatiu, però és estrany. Ara han canviat moltes coses; per exemple, a Raimon li han dit de tot per expressar tranquil·lament que no és independentista, a Serrat li han dit feixista, a José Sacristán l’han titllat de franquista per una cosa o altra. Un presumpte “historiador” de Sabadell proposava en un informe encarregat per l’Ajuntament treure Antonio Machado de la llista de carrers per espanyolista i anticatalà. Si l’enyorat exalcalde de Sabadell Antoni Farrés aixequés el cap…

Però aquest tema dels dos recitals de Raimon a Madrid segueix plantejant preguntes sobre el pas del temps i la seva percepció. Ara fa 50 anys d’aquell recital, mig segle. L’equivalent de fer el salt del 1968 a mig segle enrere saben on ens porta? Al 1918… l’any que va acabar la I Guerra Mundial. Aquell any, el 1918, dibuixava uns escenaris que només algunes ments molt perspicaces –com, per exemple, la de Stefan Zweig– van saber entreveure. Pensava algú que al cap de 20 anys, el 1939, esclataria la II Guerra Mundial? És menys d’una generació, la memòria col·lectiva sembla escurçar-se amb el pas del temps. I el 1968, els que llavors rondaven els 20 anys tenien alguna idea de tot el que passaria, i com seria el nostre món global i local el 2018? Hi ha més exemples: el 1975 el prestigiós periodista i en el seu moment director de Le Monde André Fontaine va publicar un llibre titulat Le dernier quart du siècle (L’últim quart de segle). Fontaine pretenia fer un exercici de prospectiva cap a l’any 2000. Si el llibre es rellegeix ara, un dels homes més informats del seu temps no va encertar gairebé cap de les seves previsions.

El 1968 la gent jove tenia una altra cosa, no el do de veure el futur. Tenia somnis de tota mena i, sobretot, tenia molta pressa. Mirant una fotografia de Raimon amb 28 anys, un es queda amb les ganes de conversar amb el d’ara, cosa que depèn que te’l trobis pel seu barri, ja que és un home de tracte afable. Ell és ell mateix, amb la seva tenacitat provada. Però la conclusió de tot aquest anecdotari és ben senzilla: el present no és mai el futur que ens va vendre el nostre passat.