Torna Philip Pullman

La publicació de les primeres novel·les de Harry Potter, de J. K. Rowling, a final del segle XX va propiciar una època daurada per a la narrativa fantàstica. Als aparadors, la fantasia de caire èpic va escombrar la resta de gèneres i va fer aflorar un munt d’obres per alimentar la voracitat i la necessitat lectora del moment. Hi havia innombrables novel·les i autors de qualitat i de condició ben diversos, entre els quals van emergir vertaders referents que encara brillen en l’horitzó on els lectors cerquen les seves lectures.

L’escriptor anglès Philip Pullman (Norwich, 1946) va aconseguir destacar amb La matèria obscura —trilogia formada per les obres La brúixola daurada, La daga i L’allargavistes d’ambre—, publicada abans i després del canvi de segle, i adreçada als joves, encara que, per la seva complexitat, també arribava amb força a les mans dels adults. L’autor sempre va afirmar que l’obra va esdevenir una empresa titànica per a ell, i la crítica la va titllar d’obra complexa però alhora molt completa. El resultat, un best-seller de qualitat en tota regla i un referent de primera magnitud.

Gairebé vint anys després de l’aparició de La brúixola daurada, Philip Pullman torna als aparadors amb el primer volum, La belle sauvage, d’una altra trilogia, anomenada El llibre de la pols. És una trilogia nova, encara que no del tot. L’autor utilitza molts dels mateixos personatges de la primera i els trasllada uns anys abans dels fets narrats, tal com va succeir amb la segona trilogia de les famoses pel·lícules de La guerra de les galàxies.

Per al lector és una oportunitat de retrobar-se amb les característiques i la complexitat que embolcallaven la primera trilogia i que la van catapultar: la barreja de dos mons paral·lels; l’existència d’un univers on es mesclen i interactuen la fantasia, la ciència, la filosofia i la religió; la diversitat de personatges, alguns d’ells misteriosos i suggeridors, i l’aparició d’elements tan sorprenents i originals, alhora que ja familiars, com la pols —una mena de força vinculada a la transició entre el món infantil i l’adult—, els daimonis —l’ànima de les persones convertida en un animal que els acompanya i que pren formes diverses segons els fets i l’espai— , o bé els aletiometres —una brúixola que en lloc d’apuntar cap als punts cardinals, apunta cap a la veritat...

La belle sauvage té gairebé 500 pàgines que continuaran en els dos propers volums, i malgrat el munt de personatges que presenta l’autor i el munt d’estira-i-arronses que s’estableixen entre ells, té un argument molt simple: protegir o capturar la Lyra. El fill d’un hostaler, en Malcolm, és el protagonista, però tot gira al voltant de la figura de la Lyra, el principal personatge de La matèria obscura. En aquesta ocasió, en lloc d’una noia, la Lyra és un nadó i viu en un convent, protegida per unes monges. La Lyra ve a ser com un messies. El món coneix el seu poder i, al llarg de la història, anem observant tot de personatges i grups misteriosos que la segueixen, alguns amb intencions perverses i d’altres amb objectius protectors. És un anar i venir constant, amb el qual el lector va intuint com es mou cadascun d’ells i interpretant les intencions que aquest mostra o amaga.

Philip Pullman ho embolcalla tot amb un llenguatge ric, ho fonamenta amb una documentació rigorosa i va construint un món cada cop més complex i captivador. Per sobre de tot, sap controlar i mantenir el ritme segons el moment i la situació, i va poblant el conjunt amb un ventall molt ampli de personatges —diferenciats per les seves ideologies, creences, entorns socials i intencions—, amb accions més quotidianes o més grandiloqüents, conspiracions i misteri a parts iguals, per mantenir l’interès fins al final d’aquest primer volum, i més enllà, a l’espera de les noves entregues.