1.800 psicòlegs i psiquiatres rebutgen la sentència de la Manada

Psicòlegs i psiquiatres col·legiats de tot Espanya subscriuen una carta, publicada aquest dimecres a les xarxes, en què manifesten un “profund i enèrgic rebuig” a la sentència de la Manada, que va condemnar en primera instància els seus cinc integrants a nou anys de presó per abús sexual continuat, sense considerar-ho violència o intimidació. Expliquen que és “freqüent una resposta d'immobilització quan no és possible lluitar ni fugir”. I que, en una situació així, “no té sentit plantejar la qüestió del consentiment o la resistència, ja que aquesta capacitat estarà anul·lada atesa la magnitud de l'amenaça”. Reclamen que no es posi el focus en la víctima i que no es qüestioni la seva recuperació. 

La protesta “sorgeix de la indignació que vam mostrar en xarxes socials els companys del gremi de salut mental després de la sentència”, comenta al telèfon Lola Pavón, la psicòloga que ha promogut la iniciativa amb Cristina Medina i José Luis Gonzalo. La missiva suma 1.790 signatures i segueix oberta a noves incorporacions de professionals col·legiats. L'objectiu és aportar informació científica per “esclarir aspectes problemàtics d'aquest cas” i fer una reflexió “basada en evidències sobre el sistema patriarcal i les conseqüències tan greus que té”.

Els signants assenyalen que el focus no s'ha de posar en la víctima i aprofundeixen en els efectes de l'impacte traumàtic. “Davant d'una situació d'amenaça de mort, lesió greu o violència sexual, és comuna una resposta d'immobilització quan no és possible lluitar ni fugir”, assenyalen. En aquesta situació, el cor batega més lentament i es redueix la sensibilitat al dolor. “Aquesta és una forma ràpida de reacció del nostre sistema nerviós per intentar sobreviure i minimitzar l'impacte del succés amenaçador quan, insistim, no és possible lluitar ni fugir”, continuen. “Per tant, en una situació així, no té sentit plantejar la qüestió del consentiment o la resistència, ja que aquesta capacitat estarà anul·lada atesa la magnitud de l'amenaça”.

Durant el judici de la Manada, també es va qüestionar la capacitat de la víctima de recuperar la seva vida normal. Un dels advocats de la Manada va arribar a presentar un informe d'un detectiu que havia seguit la jove en dies posteriors a la violació, tot i que finalment el va acabar retirant. “Pel que fa a la capacitat de resistir i recuperar-se de la crisi d'adversitat, coneguda com a resiliència, en tot cas caldria donar suport a la superació que la víctima ha pogut dur a terme després de l'experiència traumàtica en lloc de criticar-la o sotmetre-la a vigilància”, diuen els psicòlegs i psiquiatres. “El contrari només serveix per seguir agredint-la i, fins i tot, contribuir a la seva retraumatització”.

Sobre el vot particular que hi va veure “gresca i goig”

Recriminen també al jutge Ricardo González que va emetre un vot particular en el qual demanava l'absolució dels cinc integrants de la Manada i assenyalava que en els vídeos que aquests van gravar només observava cinc homes i una dona practicant "actes sexuals en un ambient de gresca i goig". “En una societat és responsabilitat de totes i tots, des de la policia fins als professionals de la judicatura, actuar amb professionalitat, objectivitat i ètica, sense qüestionar situacions de violència provada ni confondre-les amb gresques, ja que conforma un caldo de cultiu per a la violència, que aquí denunciem”.

Dues vegades víctimes

També demanen que es faci atenció “als imaginaris col·lectius que dominen” la societat, amb fantasies com que les dones “necessiten que els insisteixin i accepten el sexe encara que en principi no vulguin”. Aquesta fantasia “motiva bona part de les preguntes de jutges i jutgesses en aquest tipus de processos, qüestionant constantment les reaccions de la víctima”. Així, són aquestes víctimes les que han de demostrar que “no ho desitgen”, resistint-s'hi explícitament, tot i que la paralització i el bloqueig siguin reaccions automàtiques i normals davant del pànic des del punt de vista psicobiològic”. Amb plantejaments judicials com aquests, aprofundeixen els psicòlegs i psiquiatres, “en comptes de contribuir a ajudar a la salut de la víctima i al propòsit de la justícia, considerem que només s'aconsegueix culpabilitzar la persona agredida, retraumatitzar-la i revictimitzar-la”. Rebutgen també que la dona i el seu cos pateixin “una reïficació que la transforma de persona en objecte” que “pot ser utilitzat, ni sent ni pateix i no és vulnerable al patiment”.