El referèndum explicat a ma mare

Ha estat un dia dur per a tothom, però ha valgut la pena. I sí, és la primer vegada que tinc la sensació d’haver estat part de la notícia”. D’aquesta manera conclou (pàg. 126) Quico Sallés (Barcelona, 1962) un capítol del llibre On eres l’1-O?, un relat en primera persona del referèndum d’independència on l’autor abandona la imparcialitat per evocar aquella jornada en la seva triple condició de periodista, independentista i veí de Sant Joan de Vilatorrada.

ON ERES L’1-O? DE L’ORGULL A LA INDIGNACIÓ

Quico Sallés
Rosa dels Vents
143 pàg.
14,90 euros

Sallés escriu gairebé com parla, sense embuts, i el llibre és un llarg tuit que es llegeix en menys d’una hora. No només pel generós cos de lletra, l’interlineat i les fotografies, sinó per un estil planer, com si estigués xerrant amb els seus amics al bar del poble. Per això no es priva de fer servir barbarismes com cotarro, picolos o pantallasoper descriure els fets ocorreguts entre el 29 de setembre i el 3 d’octubre.

Molt abans d’arribar a aquests dies tan històrics com histèrics, Sallés era segurament l’únic periodista català que cobria un acte sobre el dret a decidir en no se sap quin poble de l’interior de Catalunya un divendres al vespre en un dia d’hivern. Això explica que el llibre sigui un exercici de militància independentista, com ja queda clar al pròleg amb les formes verbals: “Ens hem inventat el dret a decidir, busquem canviar les legitimitats, marxar d’un estat poderós i fort, i, a sobre, fer una revolució social. No, no, si no ens hi hem posat per poc” (pàg. 12).

Ni una crítica a les circumstàncies en què es va celebrar la consulta ni a les conseqüències polítiques. Sallés explica el referèndum des de la visió d’un periodista, atabalat tot el dia amb el telèfon i l’ordinador, compromès amb la causa. Tant, que fins i tot el van deixar votar el primer a Sant Joan perquè havia d’anar a treballar (pàg. 90), després de passar la nit de la vigília. Dormint en una escola, és clar. Per fer un reportatge, es justifica.

El relat és trepidant, un reflex de la jornada laboral que feia Sallés quan estava a la redacció digital de La Vanguardia i on no s’acabava de trobar còmode. “Tinc la sensació que em queden dos o tres dies en aquesta feina. Les circumstàncies polítiques han tibat massa les coses” (pàg. 131), escriu, abans de fer un exercici de memòria amb alguns companys de l’època. “Hi ha convocada l’aturada. Quan em disposo a baixar al carrer veig que també s’hi apunta gent que des del diari han encoratjat les hòsties d’ahir. No aguanto aquest cinisme. Ho dic a qui em sembla que ho ha de saber i no baixo al carrer. Ja n’hi ha prou” (pàg. 132).

Sallés, ara retornat al digital El Món, havia fet gairebé de tot abans de dedicar-se al periodisme, prodigar-se en tertúlies i generar alguna ira entre els indepes hiperventilats. Fou advocat de la Seguretat Social (espanyola) sota les ordres de qui després va ser delegada del Govern a Catalunya, Llanos de Luna, o empleat en un escorxador (osonenc).

Ara esquartera en el llibre aquells dies intensos amb gran realisme i un punt d’ironia molt característic. “Una de les conyes més repetides a les xarxes és que en un país on la gent es deixaria matar abans de confessar on troba rovellons, com volien trobar les urnes?’ (pàg. 80). I al costat d’aquestes reflexions, la calidesa humana, com el moment que va presenciar de la presidenta del Parlament, Carme Forcadell, fosa en una abraçada amb el seu escorta aquell 1 d’octubre de 2017.