‘Europe, make a move’

El 4 d’abril es va presentar la campanya “Europe, make a move”, impulsada per una associació que aplega familiars de polítics independentistes empresonats o desplaçats a l’estranger. La campanya es concreta en l’enviament massiu d’una carta als governs europeus en què es denuncia “una onada d’actuacions policials, judicials i governamentals que vulneren greument els drets fonamentals reconeguts en la Convenció Europea de Drets Humans, la Carta de Drets Fonamentals de la Unió Europea i la mateixa Constitució espanyola”. La carta acaba afirmant que la Comunitat Europea va néixer amb l’objectiu que “el verí de l’autoritarisme i el feixisme no tornés mai més a apoderar-se dels estats”, i denuncia que “la missió i l’ànima fundacionals de la Unió estan en risc des del moment en què la Unió permet la deriva autoritària d’un dels Estats membres sense cap tipus de reacció per impedir-ho”.

La veritat és que no sembla que la carta hagi de tenir gaire efecte. És poc probable que Angela Merkel es dirigeixi a Mariano Rajoy per retreure-li la seva deriva autoritària o que Jean-Claude Juncker amenaci Espanya amb sancions de la mateixa manera que va amenaçar Polònia. En l’assumpte català, la Comissió Europea està molt lluny de declarar una cosa semblant al que va declarar al desembre: “Hi ha una evidència clara de violació greu de l’Estat de dret a Polònia”.

Una de les raons per les quals persisteixi el silenci governamental europeu en l’assumpte català rau en el fons de la qüestió i la seva relació amb “la missió i l’ànima fundacionals de la Unió”. La carta relata amb detall la situació produïda a Catalunya a partir del referèndum de l’1 d’octubre; el que no explica és que el referèndum havia estat explícitament prohibit pel Tribunal Constitucional espanyol, ni que el seu objectiu era proclamar unilateralment la independència de Catalunya. En altres paraules, el que no explica la carta a les autoritats europees és que el referèndum de l’1 d’octubre era una iniciativa contrària a “la missió i l’ànima fundacionals de la Unió” explicitades en un text fonamental que la carta s’oblida estranyament d’invocar.

Aquest text és el Tractat de la Unió Europea, l’article 4 del qual afirma que “la Unió respectarà les funcions essencials de l’Estat, especialment les que tenen per objecte garantir la seva integritat territorial”. És cert que la Comunitat Europea va néixer contra “el verí de l’autoritarisme i el feixisme”, però també és cert que la integritat territorial dels Estats membres és al seu ADN. La Segona Guerra Mundial no va ser altra cosa que una successió de violacions de la integritat territorial: el seu preàmbul va ser el desmembrament de Txecoslovàquia el 1938 i va esclatar amb la invasió i annexió de Polònia el 1939. Seria molt estrany que un dirigent de la Unió Europea actual expressés simpaties per iniciatives encaminades a pertorbar la integritat territorial d’un dels Estats membres.

Gairebé per definició, “Europa” no pot donar suport a la independència de Catalunya. Però sí que pot fer dues coses molt interessants: la primera és llimar els excessos de la resposta espanyola a l’independentisme català. De fet, és el que va fer el passat 5 d’abril l’“Europa” simbolitzada en els jutges de Schleswig-Holstein que van infligir un seriós correctiu al relat de la rebel·lió formulat pel jutge Llarena, aclamat per la Fiscalia i aplaudit pel Govern espanyol. La segona cosa que pot fer Europa és erigir-se en la garantia última de l’autogovern català davant de les polítiques recentralitzadores que hi ha en l’origen del procés. I en aquesta qüestió sí que és possible invocar els tractats europeus: el mateix article que garanteix la integritat territorial dels Estats membres proclama el respecte per l’autonomia local i regional. I l’article 167 del tractat de funcionament de la Unió estableix que “la Unió contribuirà al floriment de les cultures dels Estats membres, dins del respecte de la seva diversitat nacional i regional”.

Heus aquí els fonaments d’un possible full de ruta per a un govern independentista pragmàtic a Catalunya: ancorar la defensa de l’autogovern català i de la diversitat nacional d’Espanya no només a la Constitució sinó també als tractats de la Unió. En resum: Europa no es mourà per la independència de Catalunya, però sí que pot fer-ho per una solució al conflicte català que no consisteixi a esclafar els independentistes, sinó a proporcionar al conjunt de catalans un autogovern de qualitat.