El poder de possessió de la violència

ETA prologa l’anunci de la seva dissolució definitiva, sembla que a principis de maig, amb una declaració en què per primera vegada reconeix el dany causat i demana perdó. Un exercici retòric acompanyat d’un text explicatiu insòlit, ben bé com unes claus de lectura per als seus, com si el gest de reconeixement de les seves víctimes requerís ser justificat. Venen ganes de respondre el mateix que el president Urkullu: “Que diguin el que hagin de dir” i, afegeixo, però que acabin d’una vegada. Esforçant-se per dignificar el seu comiat, per donar sentit a una tragèdia inútil, el comunicat presenta la fi d’ETA com el tancament d’un cicle de conflicte violent que va començar amb el bombardeig que va destruir Guernica.

Li han calgut set anys a ETA per passar d’anunciar el final de les seves accions armades a la dissolució definitiva. L’elaboració del fracàs ha estat lenta i la seva tornada a l’escena mediàtica sona a molt antiga. Durant aquest temps, no només els amenaçats, sinó també els agressors hauran descobert l’alleujament de viure sense violència. ETA tanca portes quan ja fa 50 anys que van cometre els seus dos primers assassinats: el del guàrdia civil José Pardines, en què va ser abatut el militant Txabi Etxebarrieta (7 de juny del 1968), i el del torturador Melitón Manzanas (2 d’agost). Allà va començar el cicle infernal per molt que ETA busqui les seves arrels en la destrucció de Guernica.

Si sobre alguna cosa alliçona aquesta història és sobre el poder de contaminació i de possessió de les persones que té la violència. Se sap quan es comença (encara que sovint ni tan sols estigui clar el perquè) però no se sap quan s’acaba, perquè hi ha una sèrie de dinàmiques que fan que el poltre es vagi desbocant i que quan arriba a cavall ja sigui molt difícil d’aturar. Les dinàmiques de la retroalimentació de la violència són evidents: la construcció de l’enemic i la satanització de les víctimes, la lògica acció-repressió i els seus efectes com el rancor, l’odi i la victimització, la clandestinitat, la configuració d’una comunitat entorn dels herois del poble, la notorietat i la dimensió mediàtica del conflicte, i el mateix interès corporatiu de la direcció i els comandos. En aquest cas, a més, venien reforçades per la lluita contra la dictadura franquista que els va atorgar una aura que va trigar a caure. En aquestes organitzacions, el que té les armes té l’última paraula, la violència s’ensenyoreix cada vegada més del presumpte projecte polític.

La fascinació per la violència té alguna cosa a veure amb l’error de judici comès en el tardofranquisme i la transició. Per voluntarisme o per ingenuïtat estava molt estesa la idea que ETA s’acabaria amb la restauració de la democràcia. En els partits convencionals de l’antifranquisme es condemnava la seva violència (el mètode) però no el fi que es compartia: la resistència contra la dictadura. I el seu paper es va reafirmar amb l’atemptat contra Carrero Blanco, que va caure sobre aquell que havia de ser la clau de volta de la supervivència del règim. Kepa Aulestia així ho diu: “L’enorme sorpresa amb la qual ens trobem molts, fins i tot els que havíem estat membres d’ETA, és que ETA va acabar matant més durant la democràcia que durant la dictadura”.

Quan la transició va emprendre el seu curs i es va construir la democràcia, no s’estava preparat ni en l’àmbit ideològic ni en el polític per afrontar la continuïtat d’ETA. L’abandonament de les armes politicomilitar per part d’ETA i el seu pas a la legalitat, anava en la direcció pensada i es va arribar a creure que era un primer pas. Però si hi havia divisió és perquè hi havia desacord: ETA seguia i conservava a Euskadi una base social de suport significatiu, la qual cosa era al programa de la transició.

La pauta del silenci té tradició a Euskadi: primer un silenci imposat per la por (només trencat davant les majors atrocitats d’ETA) i ara un silenci imposat per la comoditat, potser per por de posar en risc l’alleujament del final de la violència. No hi ha reconciliació sense memòria, però aquesta necessita el seu temps. No valen les dreceres. Però la pretensió d’un relat compartit és absurda: ni allibera, enquista. Com diu Kepa Aulestia: “una memòria pactada, és una història pactada, una aberració”. La maduresa probablement és assumir la convivència en la seva imperfecció.