Els llibres, la vida... Almudena Grandes

En el gran llibre consistorial de signatures de Sant Jordi, on dediquen els escriptors del pregó de la Diada, sembla inevitable allò d’“un gran honor”, o “una gran alegria”. Però potser només Almudena Grandes podia fulminar aquest formalisme (que va complir), amb una enumeració final com aquesta: “Els llibres, la vida, la primavera”. És la translació lògica, vital, sentida, d’algú que té “un tarannà amistós, simple, mai afectat... I en una escriptora així em sembla un miracle”, deia d’ella la seva editora a Tusquets, Beatriz de Moura, en el vídeo que va precedir el pregó xerrada de sofà (vermell, tauleta baixa) al centre del Saló de Cent del Consistori, que l’autora de Las edades de Lulú o d’aquest fris galdosià de l’Espanya del XX, que va arrencar amb Inés y la alegria (2010), va mantenir dijous a la tarda amb el periodista Antonio Iturbe. S’obrien així els actes de la celebració de Sant Jordi a Barcelona.

“M’agrada la gent normal”, deia d’ella mateixa en aquest vídeo, que en directe es va mostrar així, natural, com els seus personatges. I amb aquesta franquesa d’un humor agre va anar explicant la seva relació amb els llibres davant d’unes 350 persones, gran part dels quals eren els seus lectors, aquests que són, diu, “la meva llibertat: escric el que vull perquè em mantenen; soc antisistema o opino sense equidistància per ells; i per ells no em deixo anar”, admetia.

Sobre la premissa que els llibres són “l’última trinxera del coneixement i el pensament sòlid, la veritable gosadia intel·lectual: Twitter és perillós, l’enginy per davant de la intel·ligència”, tampoc va tenir objeccions Grandes de mostrar la seva cuina literària, sempre tan sagrada en el gremi. Venia a dir que fa el que faria qualsevol mare corrent que volgués escriure: tot va canviar el 1997, quan amb la seva tercera filla, petit terratrèmol de dits als endolls, per no haver de portar-la abans al parvulari i poder escriure la que seria Los años difíciles, va canviar de mètode. “Vaig començar a prendre notes en una llibreta. Fins aquell moment no tenia cap sistema: sortia una idea, començava i a veure a quin final em duia”. Ara, les crisis d’escriptura les passa en aquestes llibretes, on “no hi ha esquemes sinó adjectius, adverbis i frases subordinades i els més mínims detalls de la infància dels personatges, encara que després no els usi”. Després vindrà “l’aventura, perquè allò és el què, però el com no el controles mai”. Amb els anys ha pres com a divisa un anunci de pneumàtics: “‘La potència sense control no serveix de res’; cada vegada ho controlo tot més; dels personatges, ja no s’alça ni Déu”.

Com que era una autèntica xerrada entre amics, va sortir fins i tot el significat de viure amb un poeta (Luis García Montero): “És fàcil perquè no competim; admiro d’ells la seva capacitat d’essencialitat, en tres versos diuen el mateix que jo en 700 pàgines”. La familiaritat amb els bards li ve de petita, perquè l’avi i el pare eren poetes aficionats: “Nens, el pare ha escrit un sonet”, deia la mare i ells devien anar a escoltar-lo al menjador.”

La lectura l’ha convertit, diu, “en una persona d’esquerres: llegir els grans del XIX és una lupa que engrandeix les injustícies; si no llegeixes, tot això ho tens més lluny... Qui pot treure el cap a Fortunata y Jacinta i no fer-se d’esquerres?” No és només Galdós el seu preferit: també hi és Verne (“l’única cosa potable a la biblioteca de les monges on vaig estudiar”) i la Odisea d’Homer (“tot el que li passava a Ulisses em passava a mi”); però regna el Defoe de Robinson Crusoe: “La meva admiració pels supervivents neix aquí; cap gesta és tan essencialment humana com sobreviure a l’infortuni sense perdre mai la dignitat”.

Torrencial, sentimental, compromesa, propera en les seves contradiccions i flaqueses, va parlar del seu nou lliurament d’aquests episodis d’una guerra interminable: “Passarà als 50, la dècada més trista, sense esperança, i l’explicaré des d’un manicomi”. Va ser l’última confessió d’una escriptora normal, amiga. D’una dels nostres.