Dracs, libèl·lules

El meu home és alt i té una barba pèl-roja, d’un pèl-roig encès, a joc amb els cabells ondulats. Al pit se li apaga el color, i el pèl és suau i més clar, gairebé ros. Té els pits rodons, el meu home, i entre les espatlles tan amples no els esperes, els mugrons rosats sobresortint entre el pèl rossenc. Pel camí que va del pit fins al sexe el pèl es torna a encendre, i quan arriba al cony és pèl-roig, pèl-roig de debò, un altre cop. Té cony, el meu home. Un cony bonic que s’infla si m’hi acosto, que es mulla quan el llepo, que canta i que sospira i que respira i em fa feliç. És així, el meu home. Amb les mans petites, els ulls brillants, i un cony pèl-roig per emmarcar.

Molt abans que el despullés ja m’ho havia dit, que tenia cony (i pits rodons), però em va sorprendre igualment. Vam arribar a casa seva i em va besar el peçó de l’orella, el racó on s’acaba el coll i comença l’espatlla, la clavícula dreta. Per besar-me va apartar-me el jersei, que era de coll obert, amb dos dits, i se’m va eriçar el desig com la pell d’un llac amb un glop de vent. Vaig enretirar-me una mica, li vaig descordar el cinturó i després un botó i després un altre, i vaig fer lloc per passar-li la mà entre els texans i els bòxers. Tenien dos botonets a la bragueta, i hi vaig passar els dits per dins, i vaig baixar, i hi havia un clítoris inflat i un mar afamat de mi, i vaig sentir sota les calces, les meves, un clítoris inflat i un mar afamat d’ell, i hi vam nedar tota la nit.

Ens van despertar els helicòpters. Sabem que els dies de protesta hi haurà helicòpters, però aquell dia no hi havia protesta programada i la incongruència entre el cos abandonat, sadoll, feliç, i el so de l’amenaça aquell matí ens va agafar desprevinguts. Feia poc que dormíem i no havíem abaixat la persiana, perquè al meu home li agrada que li toqui el sol a la cara quan dorm de matins, i jo encara no ho sabia però a mi m’agrada mirar-me’l quan li toca el sol a la cara i alguns pèls de la barba brillen com gotetes d’aigua o fils d’argent. Ens van despertar els helicòpters i ens vam vestir i vam baixar al carrer. No vam preguntar res, vam seguir la gent, només. A mesura que ens acostàvem al que devia ser el punt de trobada l’aire es feia més dens, els crits més forts. Els helicòpters anaven i venien sobrevolant-nos en cercle, dracs escopint-nos l’alè de l’angoixa, libèl·lules gegants teixint la por.

El meu home m’agafava la mà i em seguia, molt enganxat a mi, els seus pits rodons contra la meva esquena, i sota la brusa se m’endurien els mugrons. No era només la set del cos; era la tendresa i les confidències i tanta reciprocitat exacerbada en cada sospir. És estrany, enamorar-se tan violentament enmig d’una revolució, i alhora té tot el sentit del món.

Vam haver d’aturar-nos perquè ja no es podia avançar més, i vaig sentir unes dones una mica més enllà que comentaven que un altre cop havien detingut algú amb càrrecs absurds. Terrorisme per tallar una carretera, rebel·lió per haver dit que no en el meu nom. Era tot tan aleatori, tan fora de mida, que em feia pensar en el sorteig aquell de la llegenda, en què cada dia es rifava quina donzella alimentaria el drac, i el poble en silenci esperant salvador. No esperàvem ningú que ens salvés, nosaltres. Havíem pres el carrer i cridàvem allò de sols el poble salva el poble i alguns ens ho crèiem i tot, ens ho creiem cada dia més.

Érem davant la casa d’una de les detingudes i algú va dir de seure a terra perquè havia d’arribar la policia a escorcollar-la, i així els ho faríem més difícil. Vam seure, doncs, el meu home abraçant-me des de darrere, la seva barba pèl-roja pessigollejant-me el muscle, la calor del seu cony contra la calor del meu cul, les mans enllaçades sobre la meva panxa menuda.

Llavors tot va anar molt ràpid: van carregar. Ens defensàvem dels cops de porra amb els braços nus de qualsevol protecció, ens agafaven entre quatre, ens rebregaven la roba i el cos. Va anar molt ràpid però es va fer molt llarg (cops i estrebades i crits i ràbia i més cops), i quan la policia va haver marxat (jo amb el cor a la boca, un abisme a l’estómac, el soroll del voltant esmorteït pel xoc) vaig veure que el meu home es treia la camisa i me l’oferia. La meva brusa estava estripada; un set enorme em deixava al descobert els pits, el melic, les pigues que em fan un caminet a les costelles.

Es va treure la camisa per oferir-me-la, i van quedar al descobert els seus, de pits. Mentre jo dubtava si agafar-la, va sentir-se una veu que l’insultava, no recordo què deia, però el to suava la fam de l’odi, i vaig voler matar qui fos que fos. I llavors una dona que teníem al costat ens va somriure, i es va treure la samarreta. I una altra, i una altra, i també alguns homes, fins que vam ser molts, potser quinze o potser mil, amb els pits al sol de primavera viva, i ja només se sentien rialles, només el poble salva el poble, durant una estona d’un dia calorós d’abril.

Caminàvem seguint la gent, o la gent seguint-nos a nosaltres, pits peluts i pits petits i pits gegants i pits caiguts i pits erectes d’alegria, i així com la riuada ens havia dut a la porta de la protesta, la riuada ens va dur a la porta de casa. Vam arribar-hi amb el tors nu, lliures per fi.

Va acotar el cap, com sempre, per entrar a casa, perquè la porta és baixa i el meu home és alt. El meu home és alt i té una barba pèl-roja, d’un pèl-roig encès, a joc amb les roses que li regalaré avui. El meu home es va treure la camisa i em va treure la por, i quina llibertat poder estimar-lo així.

Bel Olid és escriptora i autora de l’assaig Feminisme de butxaca.