Conservar la casa Rozes

La casa Rozes, situada al nord de la badia de Roses, ocupa solitària, des de fa més de 50 anys, la punta de l’Almadrava que s’endinsa al mar en aquest paratge rocós. Projectada per Josep Antoni Coderch de Sentmenat el 1962, la seva arquitectura està formada per un conjunt de volums blancs encadenats esgraonadament seguint el pendent de la punta, com una forma artificial de genètica geològica que contrasta, alhora que s’integra, amb aquest lloc, probablement a causa de la seva austeritat formal, austeritat similar a la de sopar de pa i fonoll marí.

Un dels mèrits d’aquesta casa és el fet de que els seus volums arrenquin de les roques sense intermediaris, i segueixin la component longitudinal de la punta, tot baixant com una gran escala blanca. En veure-la, no sabem si és la casa la que contrasta amb les roques o són aquestes les que guanyen presència i interès mentre fan de base de les netes arestes de la casa. La seva posició heroica i solitària recorda la casa Malaparte, construïda pel mateix escriptor a prop de Capri, també sobre una punta i aferrada a les roques quasi sense solució de continuïtat. Una altra escenografia dramàtica on Jean-Luc Godard va filmar allà, el 1963, unes escenes de Le Mépris.

La casa Rozes ella sola és una demostració del que promulgaven les Normas Generales Urbanísticas y de Protección del Paisaje de la Zona de la Provincia de Gerona denominada ‘Costa Brava’, de 1954. Potser una de les millors iniciatives de caràcter urbanístic i paisatgístic d’aquella part del país i que van ser decisives per a la implantació de la nova arquitectura hotelera, tal com sostenia Silvia Musquera en la seva tesi doctoral Les imatges d’un nou paisatge creat per al turisme. La fotografia com a testimoni del paper de l’arquitectura en la transformació de la Costa Brava als anys 60. Una normativa que, segons Musquera, convidava a integrar-se i no a mimetitzar-se amb el paisatge. Veient la casa Rozes, sembla el millor exemple d’aplicació d’aquella normativa.

Ara la casa perilla i pot desaparèixer, almenys amb l’aspecte amb què l’hem coneguda, afligida per la degradació que infligeix la seva situació marina i les limitacions dels seus propietaris. Aquesta notícia ha fet despertar la consciència del Col·legi d’Arquitectes de Girona, que tracta de cridar l’atenció sobre aquest fet amb una taula rodona aquest mateix divendres a Roses, on es troba la casa; ni l’Ajuntament ni l’opinió pública són conscients de la seva vàlua, malgrat ser declarada Bé d’Interès Cultural en categoria Monument, el 1992.

Cada cert temps, a Espanya desapareix o es malmet una bona obra d’arquitectura del període dels anys cinquanta i seixanta. Crec que els edificis tenen un cicle de vida i que, passats 40 o 50 anys, el seu primer cicle caduca i en comença un de nou. Evitar que el nou cicle sigui un desastre no és una cosa senzilla, ja que en la protecció d’aquestes obres es creuen molts actors —administració, col·lectius i associacions professionals, propietaris i el gust predominant—, però especialment el temps transcorregut des de la seva construcció.

Una qüestió que cal acceptar amb certa modèstia és que ni tots els propietaris són insensibles a aquest fet —simplement, no poden mantenir-les com convé— ni totes les iniciatives culturals per salvar o protegir aquests edificis han estat afortunades. No es pot decretar una protecció sense atorgar importants compensacions als propietaris que van fer construir edificis com el que ens ocupa i que han contribuït a millorar l’escena urbana o el paisatge natural. Compensacions que poden tenir alguna contrapartida, com ara poder visitar algunes d’aquests obres un parell de cops a l’any, per exemple. Hi ha millor premi per a la bona arquitectura? O és que tan sols hem de donar ajuts econòmics a l’arquitectura energètica i moralment correcta, però sense cap interès arquitectònic?

Llegint les manifestacions de Fundacions com el Docomomo (Documentació i Conservació de l’Arquitectura i l’Urbanisme del Moviment Modern), fa l’efecte que es parla de les obres d’arquitectura com si fossin propietat col·lectiva tan sols dels arquitectes, i això no les afavoreix. Potser podrien revisar el seu discurs i el seu paper en pro de la conservació de la bona arquitectura. I s’haurien d’adonar que, per al comú de la població, les paraules “moviment modern” no signifiquen res; de fet, cada cop més, per a mi tampoc gaire.