L’energia de la invenció

Com si fos una enciclopèdia del desvari universal, a La sinagoga dels iconoclastes J. Rodolfo Wilcock reunia una col·lecció de retrats d’uns personatges imaginaris terriblement singulars —inventors, utopistes, savis, científics ...— que no s’estalviaven caure en la bogeria o el crim messiànic, si calia, per demostrar amb fets la irrevocabilitat de les teories que defensaven: a partir de la seva condició d’absurds, Wilcock els mostrava sense misericòrdia des de dues bandes, i el riure anava irremeiablement unit a la histèria, a la destrucció i a la mort. La sensació d’horror que empresonava el lector, però, provenia del respecte absolut, el to imparcial i la falsa i hilarant erudició que usava Wilcock a l’hora de narrar els capritxos, les vanitats o els dogmes que conduïen els monstres de La sinagoga dels iconoclastes cap al vertigen de l’abisme mental. Alguna cosa semblant passa amb els pintors, aventurers, músics o escriptors —i un futbolista— que poblen els quaranta contes —alguns molt curts— que s’inclouen a La biblioteca fantasma.

A Polpa, Masó es decantava pel pastitx i els homenatges literaris, intel·lectualitzava la narrativa popular i es deixava endur per l’energia d’una imaginació que aquí adquireix el caràcter de l’extravagància sistemàtica. A La biblioteca fantasma sucumbeix a l’esperit de Borges, la majoria dels contes parteixen del comentari, la ressenya o el compendi dels llibres que han escrit els monstres que censa amb la seva escriptura minuciosament clínica i precisa, i tots participen d’una escriptura on l’escriptor no apareix en el sentit clàssic del deus ex machina, sinó amb l’absoluta descaradura del prestidigitador. Masó en cap moment oculta l’absolut plaer de l’elaboració i l’artifici que du a terme des del principi fins al final, conscient de la matèria i la forma de cada un dels contes que va construint: hi ha quatre versions de la història del lampista que als cinquanta anys vol esdevenir un cantant melòdic, Jindrich Novák mor set vegades, Fermí Sallent no pot mirar el món sense que cada cosa, cada fet, cada persona l’assalti amb una infinitat d’arguments narratius, i Christopher F. Gilmore, un pintor retratista, és incapaç d’evitar que els seus models morin després de posar per a ell.

Masó narra de manera impassible la incongruència d’uns personatges abnegats i rigorosos en el cultiu de la seva demència, i té la saviesa d’eliminar qualsevol aspecte emocional o versemblant; al mateix temps, però, arreu hi ha el grotesc, el patetisme d’una col·lecció d’exagerades frustracions i d’una desenfrenada imaginació feta de desitjos i somnis que accentuen sobre manera la soledat essencial de totes les criatures perdudes que protagonitzen aquests contes, com si no poguessin veure res més enllà del seu desolat somni interior: la vida que s’atribueix en les seves memòries Juliette Demond, una actriu de teatre que pateix aerofàgia, no té gaire res a veure amb la seva realitat; el compositor Nicolau Brichs, que va acceptar que era un fracassat, no vol renunciar a la glòria una vegada la tasta, i el pintor Engelbert van Eycken, procliu a la gelosia, destrueix els quadres inspirats en la dona que acaba d’abandonar-lo: és legítim llegir La biblioteca fantasma com un catàleg minuciós dels múltiples camins que poden conduir els enamorats de la vida creativa cap al disbarat i la destrucció

La biblioteca fantasma, però, no és una victòria de la imaginació davant de la realitat, sinó una reinterpretació crítica de la realitat a través de la imaginació, sempre subversiva, desmitificadora, irreverent, còmica —molt cruel— i neuròticament intel·ligent: Masó se serveix de la imaginació per descobrir el que la realitat amaga, el que nega, o el que es vol imposar des del nivell de la realitat. No és un mèrit menor que sempre hi triomfi l’escriptura, ja sigui gràcies a l’humor immediat, gràcies a la reconstrucció del ridícul i el tòpic de la societat erudita, o gràcies a l’agressivitat de la farsa culturalista. No ho dubtin: La biblioteca fantasma és un d’aquells llibres que els agradarà compartir i comentar amb tothom.