Jordi Graupera, matar el pare

Han crescut, s'han fet influents i creuen que ja els ha arribat l'hora de tocar poder. Jordi Graupera va formalitzar dimarts al vespre el pas endavant d'una nova fornada d'independentistes que, bressolats pels sectors més liberals de l'antiga Convergència, irromp de ple en la política catalana. I ho fa amb contundència. Si tot procés de maduració té alguna cosa de matar el pare, les paraules de Graupera semblen més aviat un desterrament del vell progenitor.

Res del que s'ha fet fins ara serveix. Els partits han “decebut” la gent després de l'1 d'octubre. Barcelona és un lloc on “per triomfar cal renunciar a ser un mateix”. El catalanisme ha estat còmplice de l'Estat autoritari. El poder viu subjugat “per una renúncia que trasllada a totes les esferes de la vida”. I fins i tot la Unió Europea —“aquesta Europa xinesa”— queda fora del món que Graupera s'imagina per als catalans. Tot va canviar l'1-O, el dia en què es produeix la “ruptura definitiva entre la política institucional i la gent”. Després d'aquell dia, els responsables polítics que van liderar el procés fins al 30 de setembre han quedat “totalment cremats”.

La conferència de Graupera era l'anunci de les seves aspiracions a l'alcaldia de Barcelona, però el discurs és de molta més magnitud. Té una base sòlida, però amb moltes facetes encara per articular. Només així s'entén que Graupera alerti contra el populisme mentre el seu discurs n'està impregnat, amb constants apel·lacions a la “gent” davant d'unes elits i institucions que només saben “acotar el cap” davant de l'Estat.

El seu discurs tampoc se salva de cert aire de supremacisme. “Només l'independentisme coneix la part més profunda de les arrels de la ciutat”, va sentenciar. I encara més: “L'1-O la gent va passar de ser catalanista a ser catalana”, deixant al marge d'aquesta categoria la resta dels ciutadans.

S'ha escrit que Graupera forma part d'una nova dreta independentista, expressió que disgusta els seus protagonistes. No obstant això, els 50 minuts de discurs d'ahir acullen moltes de les idees que han caracteritzat aquest moviment als Estats Units. Si Barcelona ha d'ocupar un lloc a “l'avantguarda del món”, l'únic camí per aconseguir-ho és la plena “autonomia personal” dels seus ciutadans, com si ara no en tinguessin.

El que sí que va detallar Graupera és què l'ha portat a fer el pas per entrar en política. L'1-O va recollir al carrer el cartutx d'una bala de goma. “Cada dia agafava la cartera, el mòbil i el cartutx. I després el mirava i em posava trist”. Així diverses setmanes fins que, ja de tornada als Estats Units, una companya d'universitat el va fer seure a la cafeteria i li va etzibar: “Tu no ets una víctima!”. I Graupera va decidir aspirar a l'alcaldia de Barcelona