Ronchamp

Aquesta setmana passada a Barcelona es va presentar el llibre Breviario de Ronchamp, de l’arquitecte Josep Quetglas, una de les persones que més coneix l’obra del mestre suís i al qual devem innombrables llibres, articles i lliçons. N’hi ha prou amb pronunciar aquest nom, Ronchamp, perquè a arquitectes i públic en general els vingui al cap la capella construïda per Le Corbusier al municipi del qual agafa el nom, consagrada el 1955. La capella és una obra adulta, que finalitza quan l’arquitecte més important del segle XX té 68 anys. És potser també la seva obra més difícil i inexplicable; justament per això aquest petit llibre quadrat amb aspecte inofensiu és important, i, com no podia ser d’altra manera, el llibre mateix també resulta tocat pel seu contingut.

La capella de Notre-Dame du Haut és un edifici no gaire gran, situat dalt d’un petit turó que domina les planes del seu voltant a l’Haute-Saône. Va ser construïda sobre les restes d’una antiga capella situada al mateix lloc i també amb les restes d’aquesta mateixa capella. Això fa que els seus murs corbs pintats de color blanc estiguin construïts amb pedra, i auxiliats per elements estructurals de formigó armat que ajuden a suportar la coberta de formigó vist. Una coberta que gravita sobre els que entren a la capella.

En la immensa majoria de la seva obra Le Corbusier utilitza el formigó armat, material que li permet aixecar-la del terra sobre pilars o columnes de formigó. Volums de tota mena que deixaven la planta baixa lliure per al pas de les persones, els vehicles o els jardins. Va construir poques coses amb pedra, alguns cops tan sols alguns murs que acompanyaven edificis, però una consciència interioritzada, quasi podríem dir de pagès, li va impedir construir res en pedra que no toqués el terra, i la petita capella és un exemple en aquest sentit. Tampoc aquesta capella sembla seguir les seves habituals maneres de fer pel que fa a les finestres ni als murs de tancament dels seus edificis, lleugers i a bastament vidrats. Tot en aquesta obra és difícil de classificar, o més ben dit, tot està connectat amb els exemples més inclassificables de la seva obra. En aquest sentit, la capella de Ronchamp és infreqüent.

No n’hi ha prou amb atrevir-se amb una obra així; en aquest sentit el llibre ve a ser un element més de la mateixa inusual arquitectura de Ronchamp, però no per això inexplicable. Aquest sembla estar inspirat en un treball de reunir proves, com ho faria un detectiu, per demostrar que el projecte de la capella és premeditat, cosa que equival a dir que obeeix a raons i que no és fruit del gest arrauxat o casual, sinó que forma part d’un conjunt significatiu de temptatives i predileccions de tota mena per part de Le Corbusier. Aquesta feina detectivesca funciona també cap endavant en el conjunt dels seus treballs, és a dir, no només demostra connexions anteriors en el procés d’ideació de la capella, sinó que permet veure gestos posteriors que fan visible una manera constant de pensar els edificis.

Breviario de Ronchamp sembla una capsa, no tan sols per la seva grandària i proporció, sinó per la manera de contenir els textos i les imatges. Una capsa que conté 52 coses diferents, 52 observacions, textos diversos, pensaments i elements a propòsit de la capella. El fet que siguin tantes permet reunir-les de manera que qui ho llegeixi pot examinar diferents elements amb els quals està feta la capella. Estrats geològics del lloc, de l’experiència de pujar muntanyes, de fragments de la Bíblia, de dibuixos de Le Corbusier sobre diferents curiositats viatgeres, sobre restes arqueològiques, com ara Micenes o Delfos, sobre dòlmens, barques, braus, coves o la Magdalena, i òbviament, dibuixos, esbossos, plànols i maquetes temptatives del projecte. Tots ells tractats de forma similar i amb una extensió semblant. Entre tots aquests materials es compon l’edifici, com una capsa de minerals que ens explica la geologia de la terra.