El laberint dels ocells

Edgar Calel va néixer a San Juan Comalapa el 1987, és kaqtxikel, membre d’un dels pobles de cultura maia de Guatemala, i fa unes peces artístiques meravelloses. Hi ha un treball seu, titulat Laberinto de pájaros, que em té el cor robat. Es tracta de diverses caixes de cartó amb el cel pintat a l’interior: celatges portàtils.

Ell captura l’instant, la disposició i els colors dels núvols, de l’atmosfera, i plasma aquella imatge efímera en la part interior d’una caixa buida. Agafa l’inabastable bromall i l’estotja en les quatre parets i en la base de la caixa, crea un petit decorat que, posat de cap per avall, sembla una reproducció a escala, un ciclorama angulós i reduït. Embala el firmament fugaç de manera que el pot conservar, emmagatzemar, transportar. El desa i se l’endú i, de cop, el buit de dins de la caixa ja no és tan buit i la seva lleugeresa és una levitat molt més etèria. Quant pot pesar un cel?

Poc a poc, va acumulant diverses caixes, diverses nuvolades dignes de ser envasades, i així tresoreja airecels distints, i els preserva i els tragina, i de tant en tant els destapa i els contempla, o bé els desplega i la volta es descompon en fragments separats segons el disseny dels plecs de la caixa de cartó. I aquell cel tancat s’estén de nou, desordenat i desorientat, i sembla que sigui més ample, que sigui de nou exterior: reviscola el moment retratat, i el seu record es fa nostre.

Però el torna a recollir, el torna a confinar, i l’alejar del somieig que hi posàvem s’allunya, es clausura, i hom pensa en aquells cels a les palpentes, en aquells cels presoners, en aquells cels trontollant al maleter d’un cotxe o ben amarrats amb cordills, un cel damunt de l’altre, estrets i atapeïts. Però, al mateix temps, cada cel va en la seva caixa particular, en la seva petita bombolla: cels clars en cambra closa, adormissats en el seu àmbit. Laberint d’ocells.

Vaig conèixer Edgar Calel travessant la Sierra Madre del Sud, anant de Quetzaltenango (nom nàhuatl de la ciutat també coneguda com Xelajú, en quitxé) fins a San Marcos, on vam passar un parell de dies plegats fent sessions sobre poesia a infants, joves i adults: vam fer recitals i xerrades en una escola, un institut i a la universitat de San Marcos, i vam passar per la ràdio local i pel grup Tertulia Poética, on ens van oferir un te de figues deliciós i l’Edgar va recitar una oració maia bellíssima.

Tot això formava part del Festival Internacional de Poesía de Quetzaltenango que dirigeix Marvin García des de l’Asociación Metáfora. Per tant, hi érem, l’Edgar i jo, en qualitat de poetes. Vol dir que, en qualsevol taxonomia del fet poètic, un Laberint dels ocells es llegeix i s’interpreta com un poema.