Les dones prenen la paraula

Com diu Mary Beard: “El poder dels homes està correlacionat amb la seva capacitat de silenciar les dones”. Deixar-los sense veu, és a dir, sense poder. La historiadora britànica ens recorda “el primer exemple documentat d’un home dient-li a una dona que calli”. És al començament de l’Odissea d’Homer, fa gairebé 3.000 anys, que Beard descriu així: “Quan Penélope baixa de les seves estances privades a la gran sala del palau es troba amb una aede que canta per a la multitud de pretendents sobre les vicissituds que pateixen els herois grecs en el seu retorn a la llar. Com que aquest tema no li agrada, li demana davant de tots els presents que en triï un altre de més alegre, però en aquell mateix instant intervé el jove Telèmac: ‘Mare, entra a casa i ocupa’t de les tasques que et són pròpies, les del teler i de la filosa. El relat estarà a cura dels homes i sobretot de mi, i meu és, doncs, el govern de la casa’. I ella es retira a les seves habitacions, al pis superior”.

Recuperar la paraula és condició de tota transformació real. Per això és tan important una jornada com la del 8 de març, en què la veu de les dones va ocupar el carrer i l’espai comunicacional, i va obtenir un ampli reconeixement. I per això ha estat decisiu un fenomen com el MeToo. De sobte, dones amb carisma d’estrelles de l’espectacle van trencar el silenci i van mostrar el seu patiments contingut, en un aterratge que les va aproximar a les altres i va provocar un canvi de paradigma. S’han modificat els termes, tant de l’emissió com de la recepció dels missatges. El terreny de joc s’ha ampliat: tots, també els homes, ens hem sentit interpel·lats, tot i que en segueixin existint alguns de recalcitrants obstinats a negar l’evidència; el feminisme s’ha popularitzat, desbordant el caràcter elitista de les seves manifestacions més militants; i el debat s’ha obert incorporant nous temes i actors. S’ha guanyat veu i, per tant, presència i reconeixement. Però no tots els qui avui aplaudeixen les paraules estaran d’acord a l’hora d’implantar-les. El PP i Ciutadans no han amagat les seves reticències, amb arguments pelegrins, com un presumpte deix anticapitalista en la convocatòria.

Dos factors han contribuït a aquest nou salt endavant del feminisme. La visualització d’aquesta tragèdia soterrada que és la violència masculina sobre les dones, amb tantes dificultats per sortir de les sòrdides parets de la casa, fer-se un lloc en l’escena pública i arribar als tribunals. A poc a poc es va perdent la por i s’assumeix que no cal suportar el silenci. I la vergonya arriba als homes que no vam fer res per trencar els murs. L’altre factor és l’èmfasi en la qüestió de la igualtat: una bandera que convida a compartir. És injust que els homes i les dones no siguin iguals en drets i deures. De manera que la reivindicació s’articula amb altres formes de discriminació que les dones comparteixen amb els homes i acumulen en una proporció més alta.

Som al davant d’una qüestió de repartiment i redistribució del poder. Els homes es resisteixen a cedir un poder secular inscrit en la cultura, en les mentalitats i en les institucions. Hi ha fonament antropològic: el repartiment de papers per a la subsistència de l’espècie. Però avui els humans disposem d’una capacitat de fer i decidir que fa vergonyós justificar les injustícies en nom de la natura. El capitalisme va trobar una perversa formulació de la dominació en la distinció entre treball productiu i improductiu, establint que el treball improductiu no mereixia retribució. I, així, la dona, sense autonomia econòmica, quedava encadenada al marit, entregada a les tasques de cura i reproducció de la força de treball. Mentre que es tracta de trencar esquemes molt instal·lats, el moviment de les dones és un moviment d’alliberament, que ens concerneix a tots. I als homes se’ns acaben les coartades per resistir-nos a cedir poder i compartir.

Com demostren estudis rigorosos, els estereotips tradicionals de gènere segueixen vigents entre els joves. Prendre la paraula és un pas determinant. Però, a partir d'aquí, la gran batalla és l’educació. Com es pot transmetre, per dir-ho a la manera de Judith Butler, que la construcció del gènere és un procés que desborda els models de feminitat i masculinitat que funcionen com a normes socials?