Masclisme i feminisme a Mozart

El segle XVIII europeu va ser relativament anòmal pel que fa a la tradicional misogínia —de base antropològica, de fet, més que ideològica— que impera des de sempre a les societats d’arreu del món, amb excepcions d’unes quantes societats matriarcals, inclosa la catalana de pagès, en què les mestresses no s’han queixat mai del seu domini absolut sobre l’oikos, el casal. Compte amb les causes només metropolitanes!

En aquell segle es van crear, a moltes de les grans ciutats d’Europa, societats de conversació presidides per dones, en especial a Londres i París, lloc en què els salons de les grans dames van ser freqüentats pels millors homes i dones de lletres i de ciències, sempre sota la direcció de l’amfitriona. Hi ha molts llibres que en parlen, els de Benedetta Craveri per començar. I hi ha novel·listes, entre els segles XVIII i XX —Proust, en aquest darrer cas— en què les dones van tenir i han tingut un paper sempre predominant, dominant si cal: vegeu, també com a exemple, Les relacions perilloses, de Choderlos de Laclos.

Les òperes de Mozart Le nozze di Figaro i Così fan tutte —aquesta té un títol verament misogin: Totes són iguals— no són solament dues de les més grans òperes de la història, sinó també zenits del compositor nascut a Salzburg, i en què les àries misògines van de costat amb les àries que defensen les dones, o amb àries en què es critica severament els homes i el seu comportament envers l’altre gènere. El fet que en aquests dos llibrets de Lorenzo da Ponte desfilin manifestacions d’un caire i de l’altre converteix les respectives òperes de Mozart en un exemple extraordinari de la sensible dialèctica entre feminisme i misogínia que es va produir en aquell segle esmentat: ara les dones hi són blasmades amb tota mena d’improperis, adés ho són els homes, adés les dones són cantades en totes les seves virtuts.

Diu la minyona Despina, per exemple, al primer acte de Così: “¿Dels homes, dels soldats, / espereu fidelitat? / Prou falòrnies, no és veritat: / són tots la mateixa cosa, / fets i pastats! / Les fulles mòbils, / vents inconstants, / són més estables / que no els amants. / Fingides llàgrimes, / mirades falses, / mots enganyosos, / amors fingits, / són, i ben d’altres, / llurs qualitats”. Ella mateixa, a l’acte segon, canta: “Una noieta, a quinze anys, / n’ha de saber un gavadal: / on té el diable la cua, / què està bé i on és el mal. / Cal que sàpiga els enganys / que enamoren els amants, / fingir el plor, simular el riure, / empescar-se allò que cal”.

Per contra, Figaro, que té dubtes sobre la fidelitat de la seva promesa, Susanna, es despatxa a l’acte IV de les Noces amb aquesta ària misògina sense remissió: “Obriu un poc els ulls / homes incauts i ximples, / mireu doncs aquestes dones, / i mireu ben bé com són. / Aquestes que en diem dees / amb els sentits emboirats, / venerades amb encens / per una dèbil raó, / són bruixes que encanten / per fer-nos patir, / sirenes que canten / per fer-se ofegar, / mussols que ens encanten / i ens plomen després, / cometes que brillen / per treure’ns la llum; / són flors amb espines, / són guilles gracioses, / osses molt mansoies, / colomes malignes, / mestresses d’enganys, / amigues d’afanys, / sempre mentideres; / no senten l’amor, / no tenen pietat. / ¿La resta? No en parlo, / ja tothom ho sap”.

I, per tornar a Così, Ferrando té el mateix pensament: “Prou m’agrada el vostre gènere, / bé ho sabeu, ho sap tothom, / cada dia us ho demostro / i us don’ proves d’amistat; / però en feu tantes i tan grosses, / que esborrona, en veritat! / Mil vegades amb l’espasa / he salvat el vostre honor [...]/ però en feu de tan i tan grosses!, / deu ser un vici esgotador. / Sou boniques, sou amables, / grans tresors us dona el cel; / i la gràcia us engalana / de la testa fins als peus... / Però en feu de tan i tan grosses, / que si es queixen els amants / prou que saben el que es fan!”.

En canvi, a la mateixa obra, Don Alfonso, que és qui ha ordit tota la història d’engany entre els dos promesos i les noies llurs, reivindica les segones amb serenitat i amb sensatesa: “Tothom blasma les dones; jo les excuso / si desitgen tot sovint canviar d’amor. / Els uns ho anomenen vici, / d’altres en diuen costum, / però a mi tan sols em semblen / tombarelles de l’ensum”.

La lliçó d’aquestes òperes mozartianes, o més aviat del llibretista Da Ponte, és que la millor manera d’abordar la qüestió i les disputes de gènere passa per un tractament dialèctic del problema, amb ironia o distanciament per les dues bandes. Les dissensions entre els homes i les dones seran eternes, per molt que s’aconsegueixi una total igualtat entre els dos gèneres: els uns diran sempre penjaments de les altres; les altres els diran dels uns, dels vàndals i dels alans. Però serà bo que sempre parlin d’aquestes diferències, uns i altres, sense perdre mai l’humor, bonhomia i bondonia.