Un Fabra menys mític

L’Any Fabra que acaba de començar ha de servir —i està servint ja— per fer exposició pública de l’obra del gramàtic que va codificar la llengua catalana, l’empremta del qual en la història de la llengua, i de retruc de tota una cultura, és ara com ara indubtable: sense la seva tasca infatigable per bastir una llengua literària moderna (i aleshores, el que es deia llengua literària vindria a ser el nostre estàndard normatiu), els avatars d’ordre històric que han afectat Catalunya haurien tingut repercussions molt més grans, singularment la Guerra Civil i la dictadura franquista.

Sense voler qüestionar aquesta rellevància, però, la figura de Pompeu Fabra corre el perill de ser assimilada de manera acrítica, tot situant el personatge en l’esfera del mite i convertint la seva obra en objecte de culte. Hi ha precedents coneguts d’aquesta alerta, de quan el 1968 es va fer un primer Any Fabra en commemoració del centenari del naixement del Mestre, amb un article de Gabriel Ferrater que posava l’accent en les valoracions més naïfs de les gramàtiques fabrianes, les quals entronitzaven la feina del filòleg a través de criteris tan poc substanciosos com ara el bon gust de les seves prescripcions, tot deixant de banda l’aproximació crítica. “D’acceptar com un absolut l’obra de Fabra, fora la manera de no fer-nos-en una tradició i de no poder-la continuar, o sigui de retre-li el pitjor dels homenatges i de fer tot el contrari d’allò que hauria volgut”, concloïa Ferrater. Avui dia, 50 anys després, és el comissari de l’Any Fabra, Jordi Ginebra, qui a preguntes de Quadern sembla secundar aquesta idea: “En aquest Any Fabra 2018 que comença també hi ha el perill que tots plegats, sense voler, sacralitzem l’obra i la persona de Fabra”.

Una reforma al servei d'una ideologia?

També Francesc Vallverdú es va pronunciar, arran de l’Any Fabra de 1968, en el sentit que calia desmitificar la figura del Mestre a fi de valorar-lo correctament. I ja llavors qüestionava una idea estesa per la qual, pràcticament, Fabra inventa del no-res una llengua pensada per instaurar l’ordre en el caos de la Renaixença: “En alguns casos s’ha recorregut a tòpics segons els quals el nostre genial gramàtic hauria estat una cosa així com un demiürg que, ajudat pels poders burgesos, va realitzar de la nit al dia la ‘miraculosa’ tasca de ‘restaurar un idioma’”, com si llavors el català escrit hagués deixat d’existir i es trobés en un procés irreversible de corrupció.

El català, òbviament, no havia deixat d’existir, i són les classes socials dirigents, segons Vallverdú, les que es “recatalanitzaren”, aprofitant que el romanticisme havia propiciat el ressorgiment literari de la Renaixença. La qüestió de la llengua, i la seva codificació, passen a ser d’interès nacional, i la tria del model de llengua no serà per tant accessòria ni secundària, sinó un factor essencial que garantia la cohesió social. Davant la possibilitat de triar un model lingüístic aristocratitzant que hagués augmentat la distància entre classes socials, “l’opció per Fabra, que era una reconeixença dels valors existents en la temptativa de modernització lingüística, radicalment popular, del grup de L’Avenç, era, així, una necessitat històrica”. El compromís de les classes dirigents amb el català parlat era potser interessat, però el de Fabra era conegut i explícit des de la introducció del seu primer treball gramatical: “El meu principal objecte ha sigut presentar el català tal com se parla”.

Una norma sorgida del no-res?

Fabra és, amb pocs dubtes, el gramàtic més dotat de la seva època, més encara tenint en compte la seva dedicació precoç —els seus primers estudis són postadolescents—, però és excessiu suposar que abans d’ell no hi havia res i el català escrit no era més que desordre. De fet, els escriptors de la Renaixença no veien la necessitat d’afrontar cap reforma ortogràfica, i consideraven que les vacil·lacions de l’època s’acabarien resolent a mesura que l’ús de la llengua s’afermés i uns hàbits s’imposessin sobre els altres. En aquest sentit, la campanya de L’Avenç de 1891, encapçalada per Jaume Massó Torrents, Joaquim Casas-Carbó i el mateix Fabra, va suposar la pràctica impugnació —ortogràficament parlant— de tota la tradició anterior, en tant que basava els seus principis en la llengua popular i el dialecte central, contra el rerefons arcaïtzant i dialectalitzador de la literatura emanada dels Jocs Florals.

No obstant això, sembla que és el mateix Fabra qui conrea la idea noucentista de cesura entre la seva obra i la tradició anterior, entre el caos i la raó, sobretot a partir de la promulgació de les Normes Ortogràfiques (1913), que li serveixen de pretext per qualificar la Renaixença d’anarquia ortogràfica. “Sembla —apunta Ginebra— que Fabra usa sobretot aquesta expressió a partir del moment que s’aproven les Normes, quan hi ha una norma. Són vistos com a anarquistes perquè no segueixen la seva norma (la que ha triomfat), però abans Fabra parla sobretot de reforma”. De fet, encara ara tenim aquesta percepció, la de desgavell i campi qui pugui, en una època en què els escriptors, òbviament alfabetitzats en castellà, deurien fer uns esforços notables per mantenir un cert ordre malgrat la falta de norma.

Un jove insolent?

El rebuig dels escriptors de la Renaixença a les propostes de L’Avenç va llegar un estirabot entre un jove Fabra de vint-i-pocs anys, gramàtic autodidacte, i el més notable dels novel·listes del moment, de cinquanta anys, un tal Narcís Oller. Segons explica Artur Bladé i Desumvila, l’autor de La febre d’or va queixar-se a Fabra dels canvis ortogràfics constants que introduïen a L’Avenç, una crítica que el Mestre va entomar amb fredor i responent amb una càrrega de profunditat a tota la tradició de la Renaixença: “Si vostès, fins ara, ho han fet malament, permetin que nosaltres provem de fer-ho millor”.

Oller recordaria l’estirabot fabrià anys després, quan el gramàtic tornaria a donar-li mostres d’insolència i adobaria el terreny de la futura negativa del novel·lista a seguir les Normes. El 1896 es va convocar pels Jocs Florals un premi a la millor gramàtica de la llengua catalana, al qual es va presentar Fabra. Presidit per Oller, el jurat va declarar el premi desert, però va voler igualment premiar Fabra amb un accèssit, tot valorant el treball presentat però, alhora, lamentant que no fos una gramàtica completa (segons Oller, hi faltava la sintaxi). La resposta de Fabra, en renunciar a l’accèssit, no va deixar gaire content Oller, que la va titllat de “grosseria”: “És que no la devíeu llegir. Si voleu, aniré a casa a buscar l’original per demostrar-vos que esteu equivocat”.

De fet, en l’època de joventut el sentiment més acusat de Fabra respecte de la tradició anterior sembla que sigui la superioritat intel·lectual, sobretot amb relació als assajos de gramàtica d’Antoni de Bofarull i Adolf Blanc, que deceben Fabra des de l’adolescència. I justifica la seva tasca de modernització amb una mena d’inexorable llei de vida: “Tots ens hem de resignar a veure’ns sobrepujats pels que ens vindran darrere”.

Dosa caràcters enfrontats?

Potser aquest sentiment de superioritat intel·lectual és l’origen de la diatriba que Fabra mantindrà amb Antoni M. Alcover durant dècades, i que té en l’escena del trasllat de la calaixera (plena de les fitxes amb què Alcover elaborava el diccionari, i que va decidir endur-se a Mallorca) l’episodi més esperpèntic. Alcover, de caràcter enèrgic i impetuós, començava a barrinar sobre l’oportunitat de fer un congrés dedicat a la llengua, i el 1904 va demanar-ne l’opinió a Fabra, que era més aviat flegmàtic i racional. Segons Mila Segarra, biògrafa del Mestre (Pompeu Fabra, Empúries), “Fabra li va expressar la seva desconfiança en l’eficàcia d’una assemblea d’entusiastes de la llengua, que, probablement, eren uns ignorants en gramàtica, i no li va fer cap suggeriment temàtic”. Fos aquesta resposta ofensiva o no a Alcover, el cert és que el mossèn va deixar d’enviar les circulars del congrés a Fabra, que ni tan sols hi seria convidat.

Un segon episodi, ja en el mateix Congrés Internacional de la Llengua Catalana, torna distanciar les dues patums. Fabra hi presenta una comunicació sobre ortografia, però a la vegada intervé en les ponències dels altres, introduint nombroses esmenes que sovint són acceptades pels assistents. Ha abandonat la insolència juvenil, però ha arribat a una maduresa de gramàtic (té 38 anys) que el fa surar per damunt de la resta i desperta l’atenció del mateix Prat de la Riba, que en retindrà el nom de cara a la reforma ortogràfica. Un fet, però, Alcover no li perdonarà: l’esmena a la totalitat presentada per Fabra a la seva ponència (sobre la concordança del participi en temps compostos), que va guanyar el Mestre per un sol vot, 122 a 121. Qualsevol podria pensar que Fabra havia anat al congrés amb ànim rebentaire...

I finalment queda la coneguda polèmica de la normativa ortogràfica, que amb el temps va motivar la sortida d’Alcover de l’Institut d’Estudis Catalans. Absent de Barcelona (llavors treballava encara a Bilbao), el 1911 Fabra prepara un esborrany de les Normes que, després de successives intervencions d’altres membres de la Filològica (que Fabra, dit de passada, considerava poc aptes), van quedar desvirtuades respecte de la versió inicial. Amb la connivència de Josep Carner, llavors secretari de la Filològica, Fabra treballa gairebé en secret per refer les Normes, finalment aprovades el 1913, però hi continua treballant en solitari i a la tardor de 1914 ja té enllestida una nova reforma, que seria presentada a la introducció del Diccionari ortogràfic (de 1917, amb la fixació ortogràfica de 40.000 paraules). Tal com explica Segarra, no sembla que Fabra estalviés en astúcia per acabar imposant-se en el seu objectiu de codificar la llengua: primer, enviant el Diccionari a la impremta com una obra de l’Institut sense que tingués caràcter normatiu, tot i que de facto el va acabar tenint; i segon, assegurant-li a Alcover que la Filològica ja havia donat el vistiplau a la reforma, tot i que la ponència sobre l’ortografia acabaria sent convocada a posteriori. L’absència d’Alcover, president de la secció però gairebé sempre a Mallorca, va permetre que Fabra, vicepresident, tirés pel dret i enllestís la normativa ortogràfica per la via dels fets consumats.

Sembla que sobre Fabra plani sempre, al costat de la modèstia i la humilitat, un punt de vanitat dissimulada rere la flegma i la senzillesa. Una vanitat potser comprensible, com apunta Segarra, “si tenim en compte que tothom li deia Mestre sense haver-ne estat alumne”. Se cita sovint la resposta que Fabra va donar a Josep Miracle quan aquest li va suggerir d’escriure la seva biografia: “Si la vol fer, faci-la, però soc un home gris, sense relleu, sense biografia”, frase que avui el comissari Ginebra s’atreveix a matisar: “Prou que sabia que Miracle acabaria fent la seva biografia, com sabia que no era un home gris, sense relleu, sense biografia”.