Somni i agonia de l’‘Avui’

Si “la història d’un diari revela com és el país”, segons la cita textual de la periodista Maria Favà, caldria convenir que Catalunya va ser rica i plena però avui ja no ho és tant. Com a mínim, si parlem en clau periodística: sense entrar en qüestions deontològiques ni de continguts o audiències, és evident que a Catalunya s’aguditza una crisi de la premsa que fa molt que dura. N’és exemple paradigmàtic (però no l’únic) la història del primer diari en català des del franquisme, publicada per Meteora i ben subtitulada per Favà Avui (1976-2009). Entre el somni i l’agonia. L’actual ERO del 40% de la plantilla d’El Punt Avui només és l’epíleg d’una història que va començar amb més il·lusions que encerts. La seva cronista, redactora de l’Avui des de la seva fundació, el 1976, i fins a la jubilació anticipada (i contra la seva voluntat) el 2010, acaba la història just quan la capçalera barcelonina va ser dissolta dins del mateix grup empresarial gironí, Hermes, editora d’El Punt, que ara en tanca la redacció fusionada de Barcelona.

En síntesi, Favà resumeix la trajectòria de l’Avui com la d’un diari ideat per l’antifranquisme catalanista burgès, nascut per subscripció popular amb la democràcia, tocat de mort per una mala gestió empresarial i sempre oscil·lant entre els vicis i les virtuts del periodisme. Tirant d’arxiu i hemeroteca, de memòria i experiència pròpia i, sobretot, de fonts orals i off the record posats en joc amb un sentit crític i un estil desacomplexat que recorden els de Josep Maria Huertas a Una història de ‘La Vanguardia’, Favà repassa l’últim i llarg quart de segle de la història de Catalunya a través de les pàgines viscudes de l’Avui. Que Jordi Pujol confessi a l’autora haver ajudat un diari sempre etiquetat de nacionalista i que l’empresari liquidador de la capçalera reveli la confidència de l’expresident en el sentit que si algun dia anava a la presó seria per les coses que havia fet per l’Avui, són bona mostra dels fets, anècdotes, intrigues i molts noms propis que afloren al llibre.

En la gènesi del diari hi ha Jordi Maluquer, Jaume Vilalta, Josep Espar Ticó, industrials com Andreu Ribera Rovira i el notari Josep Maria Puig Salellas. D’una idea de publicació en català gestada a finals dels anys seixanta es va passar, a finals de 1972, a la constitució de l’editora Premsa Catalana, amb seu a la pelleteria La Sibèria de la rambla de Catalunya, propietat de la família Espar, i un milió de pessetes de capital. Augmentar els recursos i gestionar els permisos amb el règim franquista que fessin viable la sortida del diari (posant el carnet de Josep Maria Cadena com a teòric director) va ocupar gairebé quatre anys. A banda d’un fons d’obres d’art a partir de donacions, es va fer una mena de crowfunding d’arrels medievals tot emetent comptes de participació a 1.000 pessetes. Així es van aconseguir fins a 80 milions de pessetes. Després d’un intent fallit d’aconseguir el permís pel 20 de novembre de 1975 (frustrat pel dol de la mort de Franco), l’autorització definitiva va arribar el gener següent. I tot van ser presses, emocions i improvisacions per treure l’Avui al carrer per Sant Jordi de 1976, ja sota la direcció de Josep Faulí (amb Cadena de sotsdirector). El seguirien, successivament en la direcció, Jordi Maluquer, Jaume Serrats, Santiago Ramentol, Albert Viladot, Vicenç Villatoro (en tàndem amb Martí Anglada), Vicent Sanchis, Xavier Bosch, Toni Cruanyes i Carles Flo.

La tirada inaugural de 115.000 exemplars es va exhaurir als quioscos, però la majoria dels 33.000 subscriptors o comptepartícips de l’Avui se’n van quedar sense per errors de distribució. Problemes logístics i d’administració d’aquesta mena van donar peu aviat, com apunta Favà, a la llegenda que “el diari que es deia Avui sempre publicava les notícies d’ahir”. També es van generar aviat equívocs per l’orientació del diari entre els propietaris (majoritàriament de l’entorn pujolista), els periodistes (d’una redacció més esquerranosa) i part del públic lector (més nacionalista encara). Favà recorda que ja la primera portada “va generar queixes i suspicàcies i no va caure gens bé a la gent d’ordre” perquè al costat d’un acudit de Cesc reclamant l’Estatut, el diari va obrir amb un titular sobre una vaga del metall al Baix Llobregat.

En només un any de vida, el nou diari va exhaurir tots els diners dels comptepartícips i va haver d’empenyorar el fons d’art. “Tarradellas primer i Convergència després van començar a injectar diners a l’Avui, però no n’hi donaven prou per poder sortir de la misèria; just per pagar les nòmines i el paper”, sentencia Favà. “Si jo soc la Generalitat i el diari em necessita per funcionar, aquest diari està al meu servei. Té lògica, això. I va passar el que va passar”, admet l’exdirector Serrats.

En aquesta agonia va aguantar l’Avui quatre dècades, compatible amb bons treballs periodístics, amb una efectiva defensa de la llengua catalana i amb somnis com el de ser, per exemple, el primer diari d’Espanya a penjar-se íntegrament, el 1995, a internet.