King Kong desencadenat

Impossible no copiar aquí l’exordi vertiginós que obre Teoria King Kong, de la novel·lista i directora de cinema francesa Virginie Despentes (Nancy, 1969): “Escric en nom de les lletges, per a les lletges, les velles, les camioneres, les frígides, les mal follades, les infollables, les histèriques, les tarades, per a totes les excloses del gran mercat de les ties bones. I començo per aquí perquè quedi clar: no em disculpo per res, no he vingut a queixar-me”. El que segueix és un libel feminista que tothom pot llegir, tothom pot subratllar, i del qual tothom pot sortir malparat.

Justament, la publicació a França, el 2006, va causar un gran rebombori. Despentes ja havia estat exposada a atacs, com a dona pública, autora de novel·les (i una pel·lícula) plenes de sexe explícit i, imperdonablement, protagonitzat per noies que van per lliure... Amb Teoria King Kong li van sortir nous detractors de tots els pelatges. A Espanya, el va editar Melusina, el 2009, traduït per (la llavors) Beatriz Preciado. I ara L’Altra Editorial torna a la càrrega; tradueix Marina Espasa, prologa Maria Cabrera Callís. Només han passat dotze anys i el món no ha tingut temps de millorar. Del text no es pot canviar ni una coma perquè, com deia el filòsof francès Guy Debord per assumptes similars, les condicions d’explotació no s’han mogut ni un mil·límetre.

Malfiant-se dels rols tradicionals i dels qui quintaessencien la presumpta feminitat/masculinitat, Despentes vol sotragar les categories que ens coarten d’acció i pensament. El King Kong del títol (rere la particular lectura que l’autora fa del film de Peter Jackson) ens ha de recordar la bèstia indòmita que habita la jungla del sexe sense punyetes binàries.

TEORIA KING KONG

Virginie Despentes
Traducció de Marina Espasa
L'Altra Editorial
152 pàgines
14,95 euros

Però un dels al·licients del llibre és que l’anàlisi no s’atura en el gènere. Despentes no és cega davant les qüestions de classe que ens travessen. Tampoc les de raça, orientació, nacionalitat... Així arriba a detectar que l’explotació (dels uns sobre les altres) no rau senzillament en la divisió sexual, sinó que la mateixa divisió sexual és l’eina d’explotació. Els homes estan sentenciats, també, a la seva manera, perquè els seus cossos “pertanyen a la producció, en temps de pau, i a l’Estat en temps de guerra. La confiscació del cos de les dones es produeix al mateix temps que la confiscació del cos dels homes. Ningú hi guanya, en aquest afer, tret d’alguns dirigents”.

Podrà semblar, per les nocions complexes que baralla, que el text de Despentes és difícil. Al contrari: no es tracta d’un llibre nascut del rigor de l’acadèmia sinó que aposta per l’encarnació de la teoria. S’ajuda de les vivències de l’autora. S’escriu amb la voluntat de regirar l’estómac lector. La prosa de Despentes té impuls, tensió, contundència. Aprofita l’energia emancipadora del punk i, per tant, no accepta tabús innombrables. Mentre repassa el masclisme no dubta a atacar el feminisme clàssic, traient-li a col·lació els seus temes més peluts: la prostitució i la pornografia. Sap del que parla quan es refereix a aquestes matèries, potser, incòmodes. Pel que fa a la pornografia, Despentes pertany a la darrera onada feminista, la que està disposada a criticar que el porno passi exclusivament per l’adreçador de la mirada heteromasculina, però no pas a caure en beateries ni censures. D’altra banda, d’igual manera que Despentes va exercir un munt de feines mal pagades, va guanyar-se el sou com a prostituta ocasional. O sigui que parla amb coneixement de causa quan diu que en el capitalisme tots som putes.

Però sens dubte, de tot el que Despentes testimonia, la part més fotuda és el relat (no adjectivaré) de la violació que va patir quan tenia disset anys i feia autoestop. Com anava vestida? Va defensar-se? Per què no va defensar-se? No ho va denunciar a la policia? Per què seguia fent autoestop després de la violació? Bé, els detalls inoportuns que sempre se li demanen a la dona violada són descrits i jutjats per la mateixa víctima, Despentes, i així es pot anar retratant la lògica de la violació i el sistema cultural que la promou.

El text és dur. El text és encoratjador. L’exordi final no té menys adrenalina que el primer capítol, perquè avui el feminisme és una “aventura col·lectiva, per a les dones, per als homes, i per als altres”, i això vol dir simplement que el feminisme ens interpel·la a tots (masculí plural, sí).