El poder de les víctimes

“La víctima és l’heroi del nostre temps. Ser víctima atorga prestigi, exigeix prestar atenció, promet i fomenta reconeixement, activa un potent generador d’identitat, de dret, d’autoestima. Immunitza contra qualsevol crítica, garanteix la innocència més enllà de qualsevol dubte raonable. Com podria la víctima ser culpable o responsable d’alguna cosa? La víctima no ha fet, li han fet. No actua, pateix”. Amb aquesta descripció comença Daniele Giglioli el seu assaig Crítica de la víctima (Herder, 2017). Si Soraya Sáenz de Santamaría hagués tingut en compte el poder del victimisme que descriu Giglioli, s’ho hagués repensat abans d’anunciar el recurs per impedir la investidura de Carles Puigdemont. Cada vegada que l’independentisme passa maldecaps, arriba el Govern central al rescat: com més el persegueix, més el reforça, sobretot si ho fa amb mesures tan discutibles i polèmiques.

Qualsevol mitologia victimista necessita una base real sobre la qual construir el relat. Però un cop establert, juga amb cartes molt avantatjoses. La primera és l’absència de crítica. La condició de víctima eximeix de qualsevol dubte intern. I a més immunitza contra l’extern. La segona és que permet i encoratja una interpretació subjectiva de la realitat, ja siguin els patiments del passat, les ofenses del present o l’anticipació de futurs greuges.

Per provocar identificació cal assenyalar un enemic del que declarar-se víctima: “Un líder que es comporta com a víctima proposa als seus gregaris un pacte afectiu implícit —i de vegades també explícit—, una identificació basada en la potent palanca del ressentiment”, escriu Giglioli. Assenyalar i definir l’enemic és el que fa Carles Puigdemont quan, en la seva intervenció a Dinamarca, presenta Espanya com un estat opressor que té presos polítics i “que es diu democràtic i formalment ho és, però prohibeix pancartes amb la paraula Democràcia”.

Conscients que la potència electoral de l’independentisme radica en l’àmplia acceptació d’aquest marc victimista, aquells que el combaten intenten ara, de vegades amb més matusseria que encert, capgirar l’equació. Proven de construir un victimisme anvers capaç de generar també una identificació acrítica. Els secessionistes són l’enemic interior que amenaça l’economia, l’estabilitat i la unitat de la pàtria. I els seus líders, la personificació del mal: supremacistes, populistes, totalitaris. Per descomptat, no són presos polítics, sinó delinqüents. Segons aquest relat, l’ordre democràtic és la víctima d’un separatisme criminal que l’amenaça des de dins.

El colofó del procés d’identificació de la víctima és un bucle que es perpetua i del que és molt difícil sortir. Víctimes i victimaris entren llavors en col·lusió. Es necessiten, es busquen i amb cada acte d’hostilitat s’afermen en les seves posicions a costa d’alimentar el victimisme del contrari. La dissidència interna és feroçment combatuda. En cada part comença a operar el que Slavoj Zizek ha definit com segueix: “La qüestió no és ‘sigues bé i dona’m la raó’, sinó de ‘dona’m la raó i seràs bo’”.

Si la crítica no és eficaç quan ve de l’altre, menys encara la crítica sarcàstica. Per molt que s’hagi presentat com un enginyós revulsiu, l’invent de Tabàrnia no té cap poder sobre l’independentisme. Només serveix per gaudi d’aquells que ja se senten tabarnis, és a dir, víctimes de les víctimes. En aquests casos “la sàtira és completament vana perquè, si cada sàtira és una inversió, invertir la inversió és un joc de summa 0”, adverteix Giglioli. Això també és vigent per al programa Polònia de TV3.

Però en l’espiral del victimisme, encara es pot filar més prim. Es produeix quan els qui temen la víctima proven de transposar el sentit de l’ofensa per apropiar-se del seu poder. S’atribueix a la líder israeliana Golda Meir aquesta frase: “Oh àrabs, algun dia us podrem perdonar que hàgiu matat els nostres fills, però no us perdonarem mai que ens hàgiu obligat a matar els vostres”. És el que alguns autors han descrit com “el rancor victimista dels vencedors”. La condició de víctima dels palestins arruïnava el capital de simpatia acumulat a causa de l’Holocaust.

Quan Rajoy diu: “Ens obligaran a fer el que no volem fer”, prova de capgirar el sentit de l’ofensa. En aquests casos, la víctima es transforma en botxí d’ella mateixa. La seva conducta és l’única culpable de les seves tribulacions. Consisteix a sumar al dret del fort, el dret del feble. Com quan el jutge Llarena, necessitat de violència per sustentar el delicte de rebel·lió, imputa els qui pacíficament volien votar l’1 d’octubre les càrregues policials per impedir el referèndum. D’aquest victimisme dels vencedors n’hi ha molts exemples, sobretot en processos secessionistes. I Giglioli pregunta: “Si han vençut i creuen que la història els dona la raó, de què tenen por?”.