Una mort mexicana

Cal començar pel final. Tot pel final: les novel·les pel final, les pel·lícules pel final. Veure l’última escena i jutjar per l’alçada de la cúspide si val la pena començar. Sé que això té un punt de roí, que a la vida no es poden fer aquesta mena de trampes.

Val a dir, però, que el cinema té un petit inconvenient que no tenen els llibres. I és que si hi vas acompanyat, això de començar pel final no es pot fer. Bé, de fet, sí: podeu anar-hi una mica abans, despistar el nano de les entrades tot indicant-li que alguna cosa passa enllà de la taquilla. Si l’argúcia funciona, es pot passar a la zona de crispetes amb relativa facilitat, tenint en compte que la noia que les serveix sempre mira l’infinit, en un punt imprecís entre els cartells de les pel·lícules i el paradís de llaminadures. Es tracta d’evitar el seu camp visual reptant per terra com un Rambo fent de serp (o com una serp fent de Rambo, com us agradi més, no m’acabo de decidir). Finalment, entreu a la sala just abans dels títols de crèdit i asseieu-vos en un racó, tirant cap enrere. Llavors ja ho sabreu. Quan arribi la vostra cita, tindreu la seguretat que no perdreu el temps. Però (ah!) potser se us escaparà, com se m’escapa a mi: “Es casen / En Jack s’ofega / El del casc negre amb la veu de torradora és el seu pare / L’assassí: el majordom / La rossa vestida de groc mata el tal Bill”.

No us podeu imaginar la intensitat de la mirada odiadora de l’acompanyant que mai s’acaba d’acostumar a aquesta mania purament ecològica de saber el final de les pel·lícules que aneu a veure junts. Com l’altre dia, per exemple, que vam anar a veure Coco. D’entrada, vaig explicar-li que l’acabament bé mereixia el nostre temps. Així que no es podia enfadar, que el final era signe d’un desplegament magnífic. Li vaig dir, fluixet, a l’orella: “Una àvia molt àvia, de les que s’assemblen més a una tortuga que a una dona, seu en una cadira de balca. Sola, en silenci. Du la cabellera blanca, trenada amb amor per algú altre. Un raig de llum li fa la viu-viu des de l’altre món. De sobte, un nen entra rabent a la cambra (porta una guitarra i sembla que li vagi la vida per cantar-li una cançó). La lletra diu que recordi algú que va marxar fa molt temps, algú que va prometre que tornaria però que no va poder-ho fer. Que, tot i el temps que fa que va perdent records, és perquè ella el té en la memòria que podrà viure per sempre. Quin final! “Sigueu bons perquè us recordin generacions senceres i viureu, com a mínim, dues vegades”. O una cosa així, tant se val.

El cas és que vam plorar com unes magdalenes, el meu acompanyant i jo, havent après que bonic, que encoratjador, que és morir a la mexicana.