Un nou vestit per al CoAC

La façana del CoAC, un exemple barceloní clàssic de mur cortina (bàsicament, una estructura lleugera d’acer i/o alumini i vidre, autoportant), ha estat restaurada, reparada, refeta i, en cert sentit, reprojectada. El col·legi, òbviament, havia de donar una resposta adequada a aquest tipus de façana, per moltes raons: pel fet de ser l’edifici d’una institució com la que és, per tractar-se d’un edifici transcendental per a l’arquitectura d’una època d’aquesta ciutat i perquè està situat on està. Per tot això, havia de ser una operació exemplar que va engegar amb l’edició commemorativa del llibre arran dels 50 anys d’aquest edifici (1962-2012) i la convocatòria d’un concurs per restaurar-ne la façana. Des de fa temps la ciutat ha vist desaparèixer o alterar alguns murs cortina emblemàtics, com ara el de l’edifici Seat a la plaça Cerdà o el de la Banca Catalana del carrer Balmes, substituïts per solucions banals purament tècniques i administratives; o bé s’han vist alterats per construir una nova façana convertida en un reclam vistós. En general, no aguantar res, com és el cas d’aquests murs cortina, ha estat interpretat com a sinònim que s’hi pot fer qualsevol cosa, de manera idèntica a com s’actua amb els envans: “Com que no són parets mestres, es poden enderrocar!”.

El CoAC ha optat per una reconstrucció de la façana original, cosa que equival a dir una restauració de l’edifici sencer. Però tota reconstrucció suposa abordar una interpretació i fer diferents modificacions, probablement moltes d’elles degudes a l’adequació de l’edifici a un nou ús, per exemple. Però aquest no és el cas, ja que l’ús continua sent el mateix. Així és que les alteracions no tenen més arguments que la posada al dia tècnica de la façana per al compliment de la normativa actual, especialment en termes energètics, sens dubte un punt feble d’aquells edificis construïts ara fa quasi 60 anys.

Podríem dir que aquí, com en d’altres camps, tornar a fer una cosa igual és un objectiu complex, i que són els edificis que aparentment segueixen sent iguals els que són més interessants d’observar, com és el cas que ens ocupa. Ara mateix, la nova vella façana està marcada pel monocromatisme sense quasi matisos i per la lluentor de la perfileria, però l’efecte de la nova lluentor passarà i minvarà fins a adquirir l’aire d’una cosa usada i gastada pel temps i, sens dubte, millorarà als ulls de tots.

L’alteració més opinable potser és la solució de l’acabament superior de la façana, que ha prolongat els perfils i els pilars artificialment sense el gruix que tenen a les plantes inferiors, fins al final de la torre. Des d’aquest punt de vista, la restauració sembla més aviat una restauració del projecte original que no pas de l’obra executada. El recurs de l’acabament existent era una rèplica moderna de la manera d’acabar els edificis veïns, dels quals encara queda dret el de la dreta, amb cornisa i ampit. Abans, cada un dels sis pilars estructurals i dels 17 perfils secundaris finalitzaven a la part més baixa de l’ampit enlluït de la coberta. Sobre aquest, tots els elements d’acer formaven una mena de puntuació en relleu que replicava les cornises dels edificis veïns.

Aquesta gentilesa estilística envers l’entorn construït era el que donava a aquesta façana de vidre i acer un cert aire italià. El resultat era un modern conciliador amb l’entorn urbà, present en aquest edifici en coses com ara l’alçada, i especialment amb aquests recursos refinats ben diferents del pragmatisme nord-americà que inspirava moltes d’aquestes façanes modernes. Resulta interessant veure que la maqueta que va guanyar el concurs per fer aquest edifici, allà el 1958, no tenia res d’això i en aquest sentit era més perfecta. Va ser en construir-lo que van aparèixer les impureses que han resultat les seves millors qualitats: el mural de Picasso, els interiors de les diferents plantes i aquell acabament de la façana. Un acabament que sembla avui concentrar l’esperit de l’època de la seva restauració.