Sumèria i l’avantguarda

La revista Documents de Georges Bataille iniciava el seu camí, el 1929, amb un article sobre l’art sumeri. És evident que Joan Miró el va conèixer, com a amic personal que era de Bataille, el nom del qual ja havia escrit a la bonica pintura Seine, Michel, Bataille et moi, de 1927 (Michel es referia a Michel Leiris, gran poeta i etnògraf francès). Des que arribà a París el 1920, Miró va visitar freqüentment el Louvre (“Cal anar-hi moltes setmanes per fer-se’n càrrec”, va escriure al març al seu amic Ràfols; “Em passo tot el dia als museus i veient exposicions”, li va tornar a escriure al maig), i per tant, el seu coneixement de l’art sumeri podria haver estat fins i tot anterior. Aquesta relació de Miró amb el sumeri és el més feble de l’exposició que acaba aquest cap de setmana, Sumer i el paradigma modern, en conjunt estupenda, perquè es tracta d’una exposició de tesi, la de la influència de l’art sumeri en artistes d’avantguarda, i perquè mostra obres rares de veure, com ara les de la primera època de Henry Moore i Barbara Hepworth, o els bronzes Medalles de la deshonra de David Smith. El comissari és Pedro Azara, que ja va captivar amb Cases de l’ànimael 1997 al CCCB.

A mitjan segle XIX es va començar a excavar el sud de Mesopotàmia i grans relleus de pedra neoassiris van ser traslladats al Louvre i al Museu Britànic. L’exposició mostra una primera gran sala amb documents sobre els descobriments i la divulgació d’aquestes troballes: des d’articles a la premsa o el llibre de Christian Zervos L’art de la mesopotamie de 1935 fins a leºs revistes especialitzades com Cahiers d’art, des de cartells d’exposicions com els de l’Exposició Colonial de 1931 fins als cromos populars amb motius assiris. A la segona sala es pot veure un projecte (1929) de Le Corbusier, mai realitzat, per a un Mundaneum o museu d’arts útils i sagrades de tot el món, concebut seguint la imatge d’un zigurat, així com obres de l’alemany Willi Baumestier, inspirades en mites mesopotàmics.

Les tauletes amb escriptura cuneïforme també van impactar en artistes del XX. S’ha triat aquí un alfabet d’Henri Michaux de 1927 i diversos dels seus excel·lents Mouvements de 1950. De fet, Michaux va fer tot un seguit d’alfabets el 1944 i nombrosos gravats sobre el tema: escriptures de signes primordials indesxifrables que al·ludien a un vocabulari anterior al racional, una mena d’ideogrames personals llunyanament inspirats en Klee i en alfabets d’altres, entre ells el cuneïforme. Als Mouvements, els seus signes constitueixen, en canvi, gestos que evoquen figures humanes en múltiples posicions: caminants, ballarins joiosos, personatges filiformes que recorden els de Giacometti. I parlant de Giacometti, hi ha unes peces esplèndides a les sales 4 i 5. L’escultor tenia una reproducció d’un cap del rei de Gudea (l’original és del 2120 aC) que va dibuixar a Nature nord dans l’atelier, el 1927; també podem veure tres dibuixos a partir de l’escultura sumèria Dona de Gudea.

En l’última sala conviuen peces originals de l’art sumeri: l’estatueta d’Assur, un orant barbat amb el seu llarg faldó de llana d’ovella i una estàtua de pedra en actitud d’oració del British Museum. Massa poques, cosa que és suplida amb les magnífiques fotos que Horaci Coppola va realitzar per al llibre de Zervos i que no s’havien exposat mai. Per sort, estan en relació amb esplèndides peces del primer Moore i de la primera Hepworth, excel·lent escultora anglesa poc coneguda i poc mostrada aquí. Aquestes figures prenen, més que el bloc dens i gairebé quadrat de les figures sumèries, la posició de les mans que s’ajunten a la falda. També el nord-americà De Kooning va rebre, a finals dels quaranta, l’impacte d’un orant masculí de Tell Asmar, vist al Metropolitan Museum (i no, com es diu en el catàleg, al MoMA de Nova York, on no hi ha hagut mai col·lecció d’arts primitives) i va pintar la seva sèrie Women, d’ulls enormes, visió frontal i una mena d’antiídols moderns. I per fi, les obres de Miró, escultures de dones de braços curts, grans ulls i nassos ganxuts, realitzades a partir d’objectes quotidians, l’esperit de les quals està molt a prop de les figuretes votives sirianomesopotàmiques. Aquestes últimes sales són una delícia, absolutament recomanables.