Un problema espanyol

Des que l’exhibició de força de l’Estat ha posat l’independentisme davant del mirall de les seves limitacions, hi ha una certa tendència a plantejar la qüestió sobiranista com si ja fos només un problema estrictament català. Sens dubte, el desastre electoral del PP hi contribueix. Sempre ha operat amb la mandra de qui se sent estrany a Catalunya i aquí en tenim el resultat. Després del càstig rebut per una gestió que Rajoy, impertorbable al desànim, considera irreprotxable, sembla com si el president considerés que ja ha fet tot el que havia de fer i que, a partir d’ara, ja s’ho faran els jutges i els catalans. I, no obstant això, forma para de la responsabilitat del Govern espanyol aplanar l’aterratge de l’independentisme, després del xoc, si es vol evitar la generalització dels efectes desestabilitzadors.

L’espanyolitat del problema és a l’origen. El conflicte és pel repartiment territorial de l’Estat, és a dir, per la configuració d’Espanya. Ni més ni menys. I el fet que després del xoc es vagi imposant la idea que la ruptura no apareix a l’ordre del dia no impedeix que segueixi present en l’horitzó llunyà com a programa de molts sectors de l’independentisme. I tots sabem que la idea aglutinant, el referèndum –que és el que permet als independentistes travar aliances més enllà de la seva parròquia natural– reapareixerà cíclicament. Pot ser que canviïn els mètodes, fruit del xoc amb la realitat, però els objectius no estan descartats i que s’assumeixi com un problema polític espanyol –i, per tant, europeu– depèn que es trobin el que ara sembla impossible: vies per canalitzar-ho.

Amb cert fatalisme s’al·ludeix a la cronificació del problema. Crònic ho és des de ja fa temps, però fins ara s’havia mantingut en un nivell assumible amb rèdits per a totes dues parts (qui governava a Catalunya i qui governava a Espanya). I així es va viure el procés sobiranista fins que l’independentisme va apujar l’aposta i va entrar el pànic i, com a conseqüència, les respostes d’excepció. Quin és el nivell de tensió on cal arribar perquè les dues parts deixin de trobar incentius en la confrontació i entenguin que s’han d’asseure a parlar? Hi som a prop? O segueixen somiant amb la derrota de l’adversari que faci innecessari aquest moment?

La qüestió catalana no és aïllable. Ha canviat significativament el mapa polític espanyol, amb un desplaçament vertiginós cap a la dreta. Ciutadans havia de ser l’alternativa centrista al PP i li està disputant l’hegemonia pel costat contrari, en la radicalitat ideològica conservadora. Alhora es beneficia, òbviament, de les vacil·lacions de Rajoy i del deteriorament de la imatge de el PP, un partit envellit, tancat, enormement colpejat per una corrupció que es resisteix a reconèixer. Un desplaçament que arrossega tot l’espectre polític.

Seguint en el terreny polític i institucional, la qüestió catalana està provocant una reinterpretació de les regles del joc per part del Tribunal Suprem que és una veritable mutació del règim del 78, i afecta la manera d’interpretar els drets i les llibertats, amb possibles conseqüències per a tothom, tret que s’interpreti, com acostuma a fer l’independentisme, que són criteris que només regeixen per als catalans. El poder judicial pren el comandament. Sorprèn el silenci de l’esquerra i del liberalisme progressista respecte a aquesta transformació de facto del sistema. Podem hauria d’estar alerta, ja que pot anar en contra seva.

En fi, es parla de les conseqüències econòmiques de la incertesa generada per la qüestió catalana, alguns fins i tot anuncien certa decadència de Catalunya. Però només una ceguesa fundada en el prejudici ideològic pot fer creure que una reculada de l’economia catalana no afectaria la resta. És impossible pensar que el que afecta el 20% del PIB no té impacte sobre el conjunt. Des de la distància, per als potencials turistes, clients o inversors, la qüestió catalana se situa a l’interior del marc espanyol. I el deteriorament de la imatge exterior arran dels esdeveniments dels últims mesos afecta tothom. Sí, la crisi catalana és també un problema espanyol. De la flexibilitat institucional per fer possible el reconeixement mutu –i, per tant, la solució democràtica– depèn que les conseqüències no siguin fatals per a tots. I ara no n’hi ha ni rastre.