La fe i el destí

Ningú camina de costat. Ho sabem perquè ho veiem. Fer un pas al costat és un eufemisme. I quan algú vol fer creure el contrari és perquè ens està indicant que pretén seguir una ruta paral·lela a la que les circumstàncies l’han obligat a abandonar per intentar tornar més endavant al carrer principal. Però també hem après que les línies paral·leles són aquelles que no es troben mai, per això intuïm que tornar sobre els passos perduts és un impossible. La geometria marca la vida i la poesia, el camí. Aquell en què, segons Machado, en mirar enrere veuràs la senda que no tornaràs a trepitjar.

Que Artur Mas repeteixi per segona vegada en dos anys que fa un pas al costat no vol dir que ignori aquest principi elemental. Només vol dissimular públicament el que li cou personalment. És comprensible. Sap que el fan fora, però es resisteix a admetre-ho. Les circumstàncies polítiques han estat infaustes amb ell. Pacient aspirant, ha vist allargar totes les seves esperes més enllà del que era previsible. També doblement com a oponent de Maragall: per delegació a l’Ajuntament, primer, i com a candidat a la Generalitat directament, després. Només una constància a força d’esforç fruit d’una contenció a prova de temptacions podien fer que es mantingués a flotació enmig d’un mar remogut per borrasques intempestives. D’aquí el timó de referència i la seva consigna marinera. Però el mar és traïdor, fins i tot per als navegants més experimentats. I la política és un oceà. Els corrents coneguts conviuen amb els inadvertits, i els temporals anunciats, amb els canvis imprevistos de vent.

Així s’ha vist ell mateix solcant les aigües turbulentes del destí, que, com a creient confés, ha hagut d’acceptar, però que, com a persona altiva, concep injust. La seva insistència a projectar una imatge d’humilitat ha contrastat amb la seva resistència a reconèixer públicament els seus errors, el principal dels quals ha estat confiar excessivament en uns col·laboradors que s’han demostrat assessors poc encertats i companys massa interessats. Rellegir el retrat, gens complaent llavors, que li va fer Pilar Rahola a La màscara del rei Artur (2010) ajuda a adonar-se’n i a desxifrar-lo amb la lupa del temps. Allà el protagonista insistia que no es devia a ningú i que el “pinyol” del pujolisme, en cas d’existir, no li limitaria una vegada aconseguís la presidència. No va ser així. Afavorit primer i condicionat després per ells, el “pinyol” va acabar sent el seu os. I tan dur de rosegar que per salvar-los va haver de fer el primer gest fa ara just un any. La sentència del cas Palau, prevista per a la setmana vinent, l’obliga a fer el segon, provocat per altres raons judicials. Una de ja sentenciada, altres d’amenaçadores.

Així, el que ell va voler fer creure que esquivava hàbilment de la política l'hi ha arrabassat eficientment la justícia. Al mig de tot això, l’ungit Puigdemont, que s’ha rebel·lat a ser l’obedient delegat assignat. Lògic. També la vida demostra que de tan difícil és gairebé impossible exercir el poder per persona interposada. Arribat el moment, aquesta ha de prendre decisions que no sempre es poden concertar ni tan sols consultar. I encara menys si aquestes audàcies obeeixen a conviccions pròpies en moments crucials que ajuden a matar el pare. Per errònies que es demostrin posteriorment, com així ha estat i així s’està pagant. Artur Mas, el primer.

Presentat avui pels seus contraris com el responsable del deliri independentista no trigarà a conèixer el veredicte dels seus detractors, que se n’allunyaran verbalment, com han fet aquests últims mesos subtilment en adonar-se que no hi havia marxa enrere i que les úniques possibilitats de mantenir-se en el poder eren acostar-se a qui el pogués exercir. I aquí en tenim alguns, assessorant a Brussel·les el que no poden imposar a Catalunya. Aquest país virulent que Mas coneix i pateix. Aquest calvari social ple de corrents subterranis, dels quals emergeixen les urpades més doloroses per inimaginables. Aquest món desagraït en el qual és ingrat sobreviure al teu propi llegat quan el temps el va difuminant. I aquesta ha estat l’altra ensopegada de qui no ha sabut llegir les escriptures electorals i no ha volgut cedir a l’evidència del veredicte.

Com a centre d’un triangle pervers, Artur Mas ha anat veient com cadascun dels vèrtexs se li allunyava inexorablement. La presumpció d’innocència judicial, la generositat que esperava dels beneficiaris de les seves concessions econòmiques i la llunyania d’uns hereus polítics que el van donar per amortitzat quan van entendre que s’havien de refundar en unes altres sigles impossibles. Reivindicant-se com a màrtir de la causa que ell mateix va encapçalar només ha aconseguit semblar una víctima recreant-se en el seu egocentrisme. Per això diu que només torna a fer un pas al costat però que no es retira. I és cert. El retiren.