Un laberint sense fi

És d’una candidesa arcangèlica esperar que el secessionisme formuli algun indici d’autocrítica i, no obstant això, tindria lògica si ens trobéssim en un marc aproximat de racionalitat política. Els errors de càlcul i els absurds estratègics del procés, segons es pot constatar, no tenien prou coneixement dels canvis en la societat catalana, ni de la solidesa de l’Estat de dret, de les dinàmiques empresarials o financeres i dels marges operatius a la Unió Europea. Es va creure que una èpica infusa aconseguiria esquivar l’obstacle de les voluntats individuals discordants –com ha estat el vot tan significatiu de Cs–, en virtut d’un acte de fe en un pla tan esquemàtic i premodern que forçosament havia de portar a un impasse a la llarga desintegrador fins i tot de la presumpta unanimitat secessionista.

Al final, no s’anava a oferir cap més hipertext que no fos el victimisme, després de la fase d’editorials conjuntes o d’hipòtesis sobre el “català emprenyat”, aquest ésser indefinit que ha resultat ser als antípodes de la seva identificació primera i que ara fins i tot veu amb gust l’entelèquia de la Tabàrnia. El victimisme ha obtingut per als grups independentistes una majoria d’escons, però el partit més votat ha estat precisament el més contrari a assumir una Catalunya excepcionalista i rudimentària, aliena a la llei, refractària al pluralisme. El desconcert independentista després de les eleccions del 21-D sembla que s’expandeix cada dia més, a conseqüència de la irresponsabilitat institucional del Parlament de Catalunya en declarar per uns minuts la república catalana i d’un clan polític del procés –parlar d’elits és desproporcionat– que evoca la baixa qualitat d’un grup de teatre “amateur” obstinat, tot d’una, a representar qualsevol de les tragèdies d’Èsquil sobre el dilema etern de la justícia. Per a Catalunya, la imatge és catastròfica: un expresident de la Generalitat fugit a Brussel·les i un vicepresident a la presó, oferint com a aval de la seva voluntat pacífica la seva condició de creient en el misteri trinitari i no un compromís clar amb l’ordre constitucional.

Per a l’independentisme com a opció política del tot legítima en l’espai de la llei, el deteriorament està sent molt greu i determinant. Qualsevol dia es cansa un dels llaços grocs i de constatar com les banderes estelades han anat desapareixent dels balcons. Altre cop, el gran error del maximalisme nacionalista ha estat no tenir en compte que tota iniciativa de ruptura genera estats reactius. Si el pujolisme va consistir a intentar neutralitzar-los o induir-los al silenci, l’independentisme des d’Artur Mas fins a Carles Puigdemont ha caigut vulgarment en la temptació de confrontar dues Catalunyes quan en realitat aquesta és una societat molt heterogènia, en la qual el deure de la política consisteix a oferir vincles comuns i no confrontacions, lleialtats compartides i no excloents. Ara com ara, el que sabem és que l’independentisme ha entrat en una conflictivitat interna que té poques sortides, si és que en té.

En realitat, la seva característica més aparatosa és haver portat Catalunya a un laberint sense fi. La qüestió per a l’independentisme és que ara està pres en el seu propi laberint. Encara que fos només en profit de la seva causa i no en la perspectiva del bé comú, necessitaria readaptar-se a la nova circumstància històrica i no té alternatives excepte moderar el rumb acatant la llei o seguir amb la seva autodestrucció. És una dificultat que en aquesta nova fase ja no hi hagi capacitat de maniobra per enyorar el catalanisme clàssic, una cosa que ara mateix només garanteix la malenconia. Aquests dos milions de vots independentistes tampoc són homogenis. Procedeixen de causalitats molt diferents i en algun cas contraposades, com es pot veure en el desori de cara a la constitució del nou Parlament autonòmic i la posterior titularitat de la presidència de Generalitat.

L’independentisme haurà d’escollir entre adaptar-se per sobreviure o autodestruir-se en l’obstinació del tot o res. És una maniobra extraordinàriament difícil, de la qual depenen l’estabilitat, la credibilitat institucional, el clima econòmic i la recuperació de la confiança ciutadana. A la vista dels qui són al capdavant del bloc independentista, són poques les garanties que l’alternativa al laberint sigui la millor per a tots els catalans, però el futur s’escriu cada dia. Si es permet la pedanteria, per representar Èsquil cal un cert decòrum tràgic.