Providencialisme i procés

El procés té molt de providencialista. La llista electoral de Carles Puigdemont encarna a la perfecció aquesta disposició per servir una providència superior. L’expresident de la Generalitat es proposa com a intèrpret d’aquesta voluntat. La investidura telemàtica, amb reforma exprés del reglament del Parlament o l’obertura d’aquesta taula negociadora amb l’Estat són expressió d’això.

Puigdemont, probablement, va creure en el seu moment que la República Catalana se salvaria, atès que li resultava insòlita qualsevol altra possibilitat. Però no hi havia res: ni estructures d’estat, ni pla b. I ara corre el risc de tornar a caure en l’error. Esquerra Republicana està demanant rigor en la negociació de la mesa del Parlament i del futur Govern. Els republicans han constatat que hi ha tres escoles hermenèutiques al vell món convergent: Puigdemont diu una cosa, Junts per Catalunya, una altra, i el PdeCAT aporta una tercera veu nítidament diferenciada. La secretària general republicana, Marta Rovira, va exposar davant el grup parlamentari del seu partit el caos de tanta polifonia i la por a caure en el “ridícul” negociador.

Hi ha actituds nítidament diferenciades entre les pràctiques de l’expresident de la Generalitat i les del seu exvicepresident Oriol Junqueras. Són dues formes d’entendre la realitat i d’afrontar-la. Mentre Puigdemont espera novament prodigis com la bilocació —estar a Brussel·les i a Barcelona alhora, cosa que únicament permet la fe—, Junqueras, des de la presó d’Estremera, ha intentat infructuosament aconseguir un permís per poder assistir als plens parlamentaris en virtut de la representació parlamentària obtinguda. Els jutges han estat durs amb el líder d’Esquerra: segueix essent un pres preventiu simplement perquè s’ha resistit a l'acte de fe polític, al no proclamar explícitament que acata la legalitat i que renuncia a la via unilateral per aconseguir la independència.

Catalunya es troba en una situació excepcional: hi ha polítics i líders d’entitats socials empresonats, uns altres a Brussel·les, una llista antinacionalista catalana —Ciutadans— ha guanyat les eleccions, però els independentistes són els únics amb capacitat per articular una majoria parlamentària. Tot és pírric: els secessionistes compten amb 70 diputats, però amb el 47,5% dels vots, tres desenes menys que en les eleccions del 2015, quan la CUP va reconèixer que el plebiscit no havia estat favorable a l’independentisme. Ara la CUP, a través del corrent Endavant, ha tornat a donar un toc de realisme confús. D’una banda, reconeix que la correlació de forces no és favorable al projecte, tot i que, per una altra, assegura que hi ha una “majoria social contrastada”. Perquè no falti context ni hi hagi pretext, aquí va el fragment del comunicat: “L’independentisme segueix tenint el mateix problema que es va plantejar el 27 d’octubre [dia en què es va proclamar la fugaç república]. Malgrat que hi hagi una majoria social contrastada partidària del projecte independentista, no hi ha la suficient correlació de forces, ni respecte de l’estat ni en el si de l’independentisme, per poder transformar aquestes victòries electorals i aquesta majoria social en una república independent”, apunta el comunicat.

És a dir, l’independentisme reconeix que li falta la força suficient perquè aquest vot popular —que, contràriament a la seva creença, matemàticament no és majoritari— cristal·litzi en una república independent. En qualsevol cas, la CUP apunta com a únic camí una desobediència que no agrada a la dreta independentista exconvergent. Puigdemont prefereix jugar al providencialisme, no concretar el seu programa social i no mullar-se sobre la manera com mantenir aquesta república fictícia que —assegura— ha d’implementar-se.

Si alguna cosa ha quedat clara en el procés és que no hi ha pantalles passades, sinó majories socials per guanyar. En política existeixen els replegaments tàctics que s’han de practicar quan la correlació de forces no és favorable. Algunes veus del món sobiranista —sobretot a Esquerra— apunten en aquest sentit. Cal exercir la governança del dia a dia. Preocupar-se per les llistes d’espera, les ocupacions precàries, l’atenció als dependents. Cal posar en primera línia d’acció política una ciutadania massa desatesa durant llargs anys de gran èpica. Esperar la revolució o la independència per resoldre tots els problemes de cop és una via que s’ha demostrat ineficaç al llarg de la història. Buscar la solució en el providencialisme no és més que un intent de perpetuar solucions de dretes o immobilistes. Res arribarà per voluntat divina. Les majories s’han de guanyar a les urnes. I en aquest camí han d’anar de la mà de propostes polítiques tangibles.