Mandra intel·lectual i realitat transversal

La política no és un accelerador d’idees ni un multiplicador de coneixement. Més aviat el contrari: la política gira a l’entorn de la conquesta i la conservació del poder i el que en té el que busca per sobre de tot és no perdre’l. Per això el bon polític és aquell que és capaç d’anticipar el risc i avançar-se a les preocupacions de la ciutadania. No n’hi ha gaires. Són els aspirants els que es permeten ser més agosarats i oferir epifanies que moltes vegades acaben estavellant-se a les roques del poder. El debat polític en democràcia experimenta alteracions en els decibels –moments de silenci i indiferència i moments de soroll–, però només de tant en tant es produeixen situacions de ruptura: quan canvia l’hegemonia ideològica fruit de l’evolució econòmica, tecnològica i cultural de la societat. Ens trobem en una d’aquestes situacions.

En contextos d’incertesa reviuen conflictes polítics recurrents que canalitzen un malestar encara no concretat en forma d’alternativa. I per economia d’esforç intel·lectual es recorre als tòpics, com hem vist en el cas català. Es recupera tot l’arsenal de les baralles entre nacionalismes: entre un nacionalisme amb Estat –que mai es reconeix com a tal perquè la seva condició es dona per afegiment– i un nacionalisme sense Estat. Sens dubte, certa tradició carlista pot jugar un paper en el nacionalisme català i, més enllà del franquisme, l’ombra de l’autoritarisme és allargada en un Estat en què fins al 1978 la democràcia era una rara excepció. I és indubtable que qualsevol nacionalisme té alguna cosa d’excloent, en la mesura que es configura a l’entorn de l’eix nosaltres/vosaltres, però això val per a tots, com hem vist amb el replegament en defensa de la unitat de la pàtria espanyola, púdicament etiquetat com a constitucionalisme. Tant el discurs de la Catalunya tancada, fanàtica i retrògrada com el de l’Espanya irredempta i incompatible amb la democràcia s’esgoten en si mateixos, poden fer contents als creients però no porten gaire lluny.

Un dels mites que no ajuda a avançar és l’homogeneïtat dels dos blocs en conflicte. Algú es pot creure seriosament que el 47% d’electors que voten partits independentistes són conservadors, abduïts per fantasies del passat, classes mitjanes que es gronxen en el clientelisme, educades en l’odi als espanyols? O que el 43% que vota els partits anomenats constitucionalistes són uns inadaptats, reactius a tot el que sigui català, plens d’espanyolisme i incapaços d’entendre la terra on viuen? I, malgrat tot, vivim d’aquests i de molts altres tòpics. Per descomptat, el lloc on hem nascut i la llengua que parlem pesen sobre la nostra condició. Però intentar encasellar a partir d’aquí percentatges tan elevats de ciutadans és una simplificació que no ajuda. I que el vot independentista tingui les seves bases més sòlides en les classes mitjanes i el vot constitucionalista en les classes populars de l’àrea metropolitana barcelonina no hauria d’impedir veure l’enorme transversalitat de cada bloc.

Entre el 47% d’electors, per probabilitat estadística hi ha de tot. I, a més, n’hi ha constància: en l’independentisme estan alienats des de neoliberals radicals que somien amb una Catalunya desregulada al límit fins als anticapitalistes de la CUP, passant per la tradició del nacionalisme conservador que el pujolisme va encarnar, pel socialcristianisme i la democràcia cristiana, per decantacions de la socialdemocràcia o per la simple adhesió a un país que se sent com a propi. I el mateix es pot dir de l’unionisme, on sens dubte hi ha fervorosos nacionalistes espanyols, però també una gamma molt diversa de persones que, simplement, no veuen la necessitat de trencar amb Espanya. Una transversalitat que es tradueix tant en la piràmide social com en la demogràfica. Una part important de l’electorat independentista es troba a la franja dels joves Són aquests els ostatges del passat que dibuixa l’unionisme? El constitucionalisme té una part important del seu vot en les classes populars castellanoparlants. Són aquests els neofranquistes que denuncia l’independentisme?

En la lluita pel poder guanya qui suma més i per sumar cal conèixer. Potser recuperar l’injuriat eix dreta/esquerra introduiria una sana complexitat en un debat polaritzat entre lleialtats patriòtiques, que, parafrasejant Alfredo Pastor, ens presenten com una qüestió de ser el que és una qüestió de poder. I els electors lliures, com a creients sectaris.