Aquests són els motius pels quals ‘Estiu 1993’ hauria d’arrasar als Goya

Al Festival de Berlín del 2017, ara fa un any, es va parlar menys de la guanyadora de l'Os d'Or, el brillant drama hongarès On body and soul, d'Ildikó Envedi, que de la pel·lícula que es va endur un premi, en principi més modest, com és el de millor òpera prima. Aquest guardó va anar a parar a les mans de Carla Simón, una directora catalana de trenta anys, que es va formar a Londres i Nova York i que debutava al cinema amb una pel·lícula lliure, honesta, bonica i que toca, de manera molt directa, el cor. Des d'aquest moment, Estiu 1993, rodada en català, va començar el seu viatge pels festival internacionals recollint premis a Màlaga i Istanbul i al prestigiós BAFICI de Buenos Aires. Fins que va ser triada per representar Espanya als Oscar.

Quan va arribar als cinemes, l'efecte estiu havia pres la forma d'una ciclogènesi. Tothom va començar a catalogar el film com alguna cosa més que una petita sorpresa. Terme despectiu que se sol utilitzar per a les òperes primes fetes amb humilitat, els mitjans justos i actors no gaire coneguts. Un error quan s'està parlant de cinema. En aquest cas, de cinema amb majúscules. Ja des del certamen berlinès, la directora va deixar clar quin era l'origen de la seva història. Ella mateixa, quan era una nena, va perdre la seva mare l'estiu del 1993, víctima de la sida. Tres anys abans, el seu pare també havia mort per aquesta malaltia. Quan es va quedar òrfena, van ser els seus oncles els qui se'n van fer càrrec i la van portar des de casa seva a Barcelona fins a una casa al camp a la província de Girona.

Això que li va passar a Carla Simón també li passa en pantalla a la petita Frida (Laia Artigas). Ha d'abandonar la seva llar quan se li mor la mare i començar una nova vida amb els seus oncles (David Verdaguer i Bruna Cusí, tots dos nominats als Goya) i amb la seva cosina petita (Paula Robles). La cineasta retrata aquest desplaçament físic i emocional amb la veritat que li atorga haver experimentat les mateixes sensacions i contradiccions que la seva protagonista.

Embasta seqüències perfectament acabades per completar una cartografia emocional en la qual els espectadors poden anar trobant el camí que porta de l'alegria a la tristesa més profunda. De l'esperança de futur que atorga la infantesa al desconsol de qui comença una nova vida sense els seus referents més propers. De la pèrdua d'una mare a l'esperança de trobar una nova llar.

Totes aquestes coses passen pel cap de la petita Frida i totes queden retratades en la seva mirada, que recorda la d'Ana Torrent a Cría cuerbos o El espíritu de la colmena, dues pel·lícules que retraten la infantesa i amb les quals Estiu 1993 té connexions temàtiques i emocionals. No obstant això, l'estil de Carla Simón és més proper, gairebé naturalista. I té l'habilitat de construir els plans seqüència a través de la veritat del moment, de captar les emocions de les dues petites actrius, que dirigeix d'una manera gairebé màgica, i contrastar-les amb la suposada racionalitat dels personatges adults, perfectes en el seu paper de contrapunt.

Cursa cap als premis

Estiu 1993 figura en la llista de candidates als Goya amb vuit nominacions, i se situa només per darrere d'Handia (13), La llibreria (12) i El autor (9). La pel·lícula sobre el gegant basc dirigida per Aitor Arregi i Jon Garaño va ser una de les més ben rebudes en el passat Festival de Sant Sebastià, on es va endur el premi. La parella de directors ja van estar presents a la gala amb la nominació del seu treball anterior, la també molt notable Loreak, i sens dubte el seu film seria el favorit de l'any, si no hi hagués entre les favorites Estiu 1993.

El gran hàndicap perquè la pel·lícula obtingui el premi és que les òperes primes solen quedar despatxades, per dir-ho així, amb el premi a la millor direcció novell, en què Carla Simón competeix amb Sergio G. Sánchez (El secreto de Marrowbone), Javier Calvo i Javier Ambrossi (La llamada) i Lino Escalera (No sé decir adiós). Aquesta última ha estat una altra de les grans sorpreses de l'any, i si no hi fos Estiu 1993 entre les candidates, es mereixeria el Goya. El mateix es podria dir de la terrorífica i magistral Verónica, de Paco Plaza, en la categoria de millor pel·lícula. Alguna de les set nominacions hauria de transformar-se en premi.

La resposta a aquests interrogants la tindrem el 3 de febrer. En la història dels Goya hi ha hagut sorpreses agradables que van deixar els més clàssics, per no dir directament retrògrads, amb una ganyota de sorpresa a la boca quan del sobre van sortir títols com La soledad, de Jaime Rosales; Camino, de Javier Fesser, o Pa negre, d'Agustí Villaronga. El nostre cinema necessita noms nous i aire fresc, que sumen talents i esforços amb els ja consagrats. I els creadors joves han de veure el seu treball reforçat, ja que les taquilles solen girar l'esquena (tan injustament) al cinema espanyol. Encara que ara no és el moment de parlar d'això.