Cinquanta anys després

Cada any té les seves pròpies commemoracions, i aquest 2018, entre moltes altres, celebrarem el cinquantè aniversari dels fets de Maig del 68, que tants debats, anàlisis i interpretacions de tota mena han anat generant. Les declaracions d’Emmanuel Macron, nascut nou anys després del 1968, afirmant que des de l’Elisi es volia aprofitar el moment per, “sense dogmes ni prejudicis, extreure lliçons que no siguin només ‘en contra’ o ‘a favor” han desencadenat una infinitat de comentaris, crítiques i debats. La seva actitud contrasta amb la de Sarkozy, que uns anys abans havia afirmat que calia “liquidar d’una vegada per sempre l’herència del 68”, ja que al seu parer havia imposat, amb el seu “prohibit prohibir”, un relativisme intel·lectual i moral, destruint els valors morals i la noció mateixa de jerarquia, sobretot en el sistema educatiu. Comentaris, per cert, molt similars als que José Ignacio Wert va expressar en el seu informe del 2012 per a la FAES, en el qual denunciava la “tolerància axiològica” imperant en la societat espanyola. Una permissivitat moral que, segons l’exministre, no afavoria que es distingís adequadament entre el bé i el mal.

El que és evident és que el 68 va ser un any convuls, i és probable que no només es commemori a París, sinó també a Praga (per la invasió de les forces soviètiques en plena “primavera” reformista), a Ciutat de Mèxic (per la matança a la Plaza de las Tres Culturas) o a molts punts dels Estats Units (on es van fer grans manifestacions en contra de la guerra del Vietnam). De fet, el 2018 serà un any en què memòries, interpretacions i traces a seguir formaran part de les agendes polítiques i culturals.

Cinquanta anys són molts. Ens situem en el que, segons assenyala Maurice Halbwachs en el seu llibre La memoria colectiva, seria el llindar entre memòria i història. Encara tenim molts testimonis d’aquells fets i, per tant, preval la memòria a la història. Som, doncs, en un moment interessant en el qual es van configurant interpretacions i categories analítiques que s’utilitzaran posteriorment per discutir fets i problemes del present.

De fet, la literatura que s’ha anat acumulant sobre el tema en aquest mig segle és molt considerable. S’ha subratllat sempre el moment de renovació que va suposar a tot el món la generació nascuda després de la Segona Gran Guerra i el que això va comportar de reforçament de l’individualisme, de renovació d’un capitalisme que va entendre la necessitat de passar d’un sistema fordista de consum de masses a un en què se seguissin pautes de personalització del consum, o els que apunten a la imprevisibilitat de les crisis i la creixent significació en aquestes explosions fulgurants d’elements postmaterialistes. S’ha subratllat també la inquietud i la prevenció que aquells fets van produir en les organitzacions polítiques i sindicals de l’esquerra tradicional. L’explosió d’“esquerranismes” de tot tipus, de rebuig als formats de matriu centralista i jeràrquica en les dinàmiques de transformació social, la voluntat de lligar el canvi del món al canvi de la pròpia vida, han estat destacats com una herència directa d’aquells moments.

En el que molts han estat d’acord és en el fet que el Maig del 68 ha acabat sent més influent des del punt de vista cultural, mediàtic, educatiu, en els models familiars, en els rols de gènere o en les pautes sexuals o de treball que no pas en el camp pròpiament polític. Va canviar més la manera de ser i d’actuar que no pas la política.

No són pocs els que ara a França es remeten a la famosa frase de Marx –de qui, per cert, també se celebra el 2018 el bicentenari del seu naixement– en què deia que “els grans fets acostumen a repetir-se dues vegades: la primera vegada com a tragèdia i la segona vegada com a farsa”. Alain Krivine afirma que, “venint de Macron, el que es farà serà més aviat un enterrament que no pas una celebració”. Des del meu punt de vista, el que el Maig del 68 ha acabat significant és una ruptura de les formes convencionals de fer política, a cavall de canvis molt de fons sobre moltes altres transformacions vitals i d’interacció social. Va haver-hi una negació de les intermediacions tradicionals, un rebuig a les convencions tacticistes i una preferència per la intervenció directa i en primera persona davant de les formes centralitzades, institucionals i jeràrquiques d’acció política. Més enllà de celebracions, moltes vegades ràncies, aquestes són traces que ens han anat arribant de manera inequívoca en relació amb uns fets que seguim recordant.