Dones i mites de l’antigor

Si per a Ulisses l’Odissea és relat de retorn a la llar, per a Telèmac és novel·la de formació. Al primer cant, Telèmac refusa el confort del gineceu i seu entre els homes de veu profunda. La casa és plena de pretendents, recordem, i Penèlope lamenta que escoltin un cantor que relata els tràngols dels que van ser a Troia. Ella demana temes més alegres. Telèmac s’encara a la mare, llavors veu l’oportunitat de parlar com a adult i (en traducció de Joan Francesc Mira) diu: “Més val que tornes a dins i t’ocupes dels teus treballs propis, la filadora, el teler. [...]Parlar els pertoca només als homes, i a mi sobretot, el que mana en la casa”. Sobren subratllats. Pot ser que Homer fos un poeta cec. Nosaltres no podem negar el que salta a la vista.

Sota el títol La veu i el poder de les dones es publiquen ara dues conferències de la catedràtica de Clàssiques de la Universitat de Cambridge Mary Beard (Much Wenlock, Regne Unit, 1955) que lliguen erudició clàssica i compromís present. L’anècdota de Telèmac li serveix per obrir un discurs sobre la veu femenina a l’àgora política. De Penèlope s’espera que calli i no interfereixi en la parlamenta dels homes. Del pipioli del fill, que maduri tot expressant-se amb autoritat. D’aquests decòrums, Beard aïlla els prejudicis que han exclòs les dones del debat públic. Sap el que roman de l’antigor en la contemporaneïtat. Ja pot citar Lisístrata o les nimfes emmudides a Les Metamorfosis, que (quin remei) ho relacionarem tot amb les traves que pateixen aquelles que participen a l’esfera pública.

De Beard ja coneixíem Pompeya (2008) i SPQR (2015), les dues a Editorial Crítica, les dues divulgacions magnífiques de la vida romana, íntima i col·lectiva, que no perden l’oportunitat de descreure certs mites de l’antigor. Beard va ser llorejada amb el Princesa d’Astúries de 2016, guardó que li reforça els honors del currículum i que demostra que els emperadors escolten bons assessors (encara que de vegades sembli el contrari). A banda de l’afany acadèmic, Beard freqüenta ràdios, platós i diaris. Se la convida com a veu femenina capaç de parlar del món grecollatí, així com d’assumptes més propers en el temps i, per tant, més criticables (més reprovables). Exposar-se públicament, però, l’ha fet objecte a les tertúlies, als fòrums dels diaris, a Twitter, de tota mena de comentaris que van des del mansplaining (a una catedràtica de Cambridge!) fins a la calúmnia més infame per part dels trols. Beard es recorda de tots ells quan considera la pervivència dels “vells esquemes” de la misogínia i la potestat masculina, i alerta que “si ets una dona, tant és l’opinió que expressis, si goses entrar en un territori tradicionalment masculí, els insults arriben igualment. El que els motiva no és el que dius, sinó el fet mateix de dir-ho”.

Amb la segona dissertació, ens fa avinent aquest clàssic de la ficció utòpica que és Terra d’elles (Laertes, 2002), i amb el qual l’escriptora nord-americana Charlotte Perkins Gilman imaginava una societat exclusivament femenina: un món que rutlla fins que el torba la visita de tres homes. És condició de tota utopia fer de receptacle dels anhels polítics de l’autor: en la república de Gilman, la reproducció omet el mascle. Per tant, no hi ha sexe. Per tant, no hi ha divisió sexual del treball. Per tant, res a veure amb la realitat femenina cap a 1915, quan l’escriptora enllestia la novel·la. Els esforços de Gilman sempre s’encaminaven a denunciar la situació de la dona. Feliçment, els esforços van produir alguna obra de qualitat. El paper de paret groc (Laertes, 2016) n’és un exemple ineludible. Al relat, una jove segueix consells maritals i es retira de la vida social per superar problemes nerviosos. D’amagat, porta un dietari on consigna impressions. Les ànsies de la protagonista ens recorden que, durant una depressió, Gilman va ser tractada per un psiquiatre que li prohibia tot exercici intel·lectual, escriptura inclosa. Una mica més i la cura de repòs l’embogeix. És lògic que Beard recuperi Gilman a l’hora d’acusar que les dones segueixin infrarepresentades en les posicions de poder, ara silenciades, ara ridiculitzades. Però, qui hauria previst, dos mil anys enrere, que la persuasió ciceroniana s’aliaria amb la intel·ligència feminista?

Ambdues conferències, una del 2014 i l’altra del 2017, van ser pronunciades al British Museum, per una autoritat tan lúcida com apassionada. Callem i escoltem-la.