Fàtima i les dissonàncies cognitives

Podem acceptar i fins i tot ser comprensius amb els pastorets portuguesos que ara fa un segle van patir una severa dissonància cognitiva i van creure, en un rapte de fe, que se'ls estava apareixent la Mare de Déu, però no per això ens passaria pel cap anar de peregrinació al Santuari de Fàtima. És més, precisament quan s'és comprensiu amb unes dissonàncies com aquestes, només es pot ser extremadament crític amb els qui (en aquest cas, les autoritats eclesiàstiques del moment, que de ben segur no patien aquestes mateixes dissonàncies) se’n van aprofitar i les van posar al servei dels seus propis interessos.

Crec detectar últimament en alguns analistes oriünds de l'esquerra que van simpatitzar amb el procés bé podríem dir que fins ahir mateix (no tant perquè compartien plenament els seus objectius com perquè tendien a interpretar-lo de manera sistemàtica com una reacció a les polítiques del PP, i consideraven que tot el que fos plantar cara a la dreta havia de ser aplaudit per principi) un cert gir en el biaix del seu discurs. Vist que la llista de contradiccions i mentides del processisme començava a ser massa onerosa i, en conseqüència, de gairebé impossible justificació (resulta materialment impossible endossar-l’hi tot sempre a Rajoy), semblen haver decidit substituir aquesta última per l'exculpació. Així, comencen a proliferar articles i intervencions que proporcionen explicacions en termes de psicologia de masses a la fèrria actitud, inassequible no només al desànim, sinó també a la crítica i fins i tot en moltes ocasions a la menor consideració racional, dels votants independentistes.

Però, encara que comprenguem que a molts d'ells, per raons psicològiques insondables, els resulti extremadament difícil acceptar les opinions de l'adversari polític, sí que crec que cal reclamar-los alguna cosa infinitament més senzilla i és que, almenys, es creguin les pròpies. Podria dir-se, en aquest sentit, que per ventura el test més eficaç per mesurar el grau de fanatització d'algú no sigui tant la intensitat emotiva amb la qual assumeix determinades posicions, com l'escassa capacitat per proporcionar arguments sobre allò que declara opinar o, dit d'una altra manera, la nul·la resistència a defensar el contrari del que defensava fa un moment si això és el que se li indica i no comporta el risc de sortir de la pròpia ortodòxia.

No pretenc dur a terme una sumària valoració de tot un sector de votants. M'interessa més aviat cridar l'atenció sobre la forma concreta en què aquest sector ha gestionat en els últims mesos determinades afirmacions. Em limitaré, a continuació, a dos. En primer lloc, la que la candidata de Ciutadans, Inés Arrimadas, n’era en realitat de José María Aznar (afirmació també, dit sigui de pas, molt del gust de Podem). Als que han defensat tant aquesta tesi els tocaria ara extreure la conseqüència corresponent: el primer partit de Catalunya en vots i escons és el que està en la mateixa longitud d'ona que l'expresident del Govern espanyol, al seu torn a la dreta de l'actual, Mariano Rajoy. Però, sembla raonable pensar, no havien repetit fins a l'extenuació els portaveus de l'oficialisme català que el PP era una màquina de generar independentistes? No caldria dir llavors, aplicant la mateixa lògica discursiva, que l'independentisme és una màquina de generar partidaris d’Aznar? Els independentistes no se n’havien adonat o era exactament això el que buscaven?

I què es pot dir, en segon lloc, del tòpic segons el qual el procés no podia ser entès a la vella manera, com una mobilització dirigida per una elit o minoria, sinó que sorgia de baix a dalt, absolutament al marge de cúpules de cap tipus. No obstant això, la sobtada paralització de mobilitzacions de tot gènere a partir d'un moment determinat (precisament quan certes cúpules van ser detingudes) sembla certificar, clarament, que en realitat aquestes mobilitzacions sempre van funcionar com aquell que diu a toc de pito. O és que algú es va a creure que unes multituds que, segons el relat oficial, es van llançar, valentes, als carrers l'1 d'octubre passat per votar al referèndum fins a sumar més de dos milions de persones, desafiant la repressió de la policia espanyola, ara s'han tornat porugues d'un dia per l’altre i no s'atreveixen a manifestar-se? O també: què se n'ha fet dels nombrosos "comitès de defensa de la república"? Mai van existir o és que no van ser convocats a actuar? En fi, hi ha algú aquí per respondre?

Manuel Cruz és catedràtic de Filosofia Contemporània a la Universitat de Barcelona.