La democràcia del contraatac

Al passeig de Sant Joan, a la una de la tarda. Cinc cotxes amb vidres tintats surten de la seu del Departament d'Interior. Un mosso interromp el trànsit perquè circulin seguits. Un home amb els cabells i la barba pèl-rojos, assegut a terra, aixeca el cap i, després d'uns segons, torna a clavar la mirada en els llibres que està venent al sol, 17 graus a Barcelona, un matí esplèndid; en té alguns de drets com a reclam, entre els quals hi ha un exemplar de Viva Franco (con perdón), de Fernando Vizcaíno Casas.

A prop, un cartell municipal anuncia un Nadal sense caravanes. Un matrimoni amb dos fills s'aturen al semàfor. La parella són la Mireia i el Gonzalo, arquitecta i professor. Van a votar “per dignitat”, ho faran “amb ràbia”. Expliquen les raons de l'independentisme: les càrregues, la presó. Ells no ho volien, Espanya els hi empeny. Tenen una bona vida, podrien deixar que les coses seguissin igual. “Però és la dignitat”. El seu testimoni es torna a trobar, en termes diferents però amb sentiments semblants, a l'escola Mireia, l'escola Cervantes, els Jesuïtes del carrer Casp i el centre cívic La Sedeta, per on va passar com un huracà l'alcaldessa Ada Colau. No noten una mobilització del vot constitucionalista? Més il·lusió? El Gonzalo, acomiadant-se, diu que sí. “Nosaltres ja hem votat amb il·lusió moltes vegades creient que era l'última, ara ho fem amb ràbia”.

Hi ha un votant nou de partits contraris a la independència que, després del que va passar al setembre i a l'octubre, s'ha decidit a sortir de casa. Aquest tipus de votant, però, encara no s'ha decidit a fer-ho gaire públic. Als centres electorals es produeix un fenomen curiós: el vot, un instrument pacífic, és exercit amb la força de qui tira l'última carta de la partida sobre la taula. La Maite, una estudiant independentista d'Administració d'Empreses, ho resumeix: “Retornem amb vots els cops de l'1-O”. Però també a l'altra banda --com el Raúl, enginyer gallec establert a les Corts des de fa deu anys-- es vota amb alguna cosa més: hi ha molta gent cansada, molta gent que “li va veure les orelles al llop”, diu. El llop juga un paper fonamental: és l'Estat repressiu per a uns; l'independentisme i la seva acció erosiva en el deteriorament social per als altres.

Aquesta papereta s'agafa als col·legis amb cert posat desafiant, un exercici impossible de fer amb violència tret que un vulgui carregar-se l'urna, però que es fica a dins amb un "aquí ho teniu". Votar a la contra: res millor per omplir les urnes.

A l'escola Mireia es formen grupets espontanis dels uns i els altres. Només arribar a aquesta escola es pot veure un treball dels nens (Els invents) on apareixen dibuixats grans invents de la humanitat i els seus creadors (la roda, el microscopi, la bombeta, la targeta de crèdit). És allà on part dels apoderats es col·loquen per observar les piles de paperetes; van desfilant àvies que voten, majoritàriament, partits conservadors: unes a Junts per Catalunya, d'altres a Ciutadans. Una senyora agafa una papereta de Pacma, que li retira la seva filla (“aquesta no és, mama”, diu). Al costat del col·legi hi ha una obra funcionant a ple rendiment i un local on serveixen el menú del dia (Pan y Trago) i es demana majoritàriament ensaladilla russa de primer i pollastre de segon. “Avui més gent?”, pregunta un client a la responsable. “Per això de les votacions, sí”, respon. Ella, diu, anirà a l'escola quan surti de treballar.