“Avui hem votat com senyors”

“Avui hem votat com senyors”, constata en sortir del col·legi del Turó del Cargol un home madur, amb una trenca elegant que li dona cert aire de veterà de l'escorta de combois a Múrmansk. Es percep una satisfacció evident per poder votar sense més suspens que el d'esbrinar qui guanyarà i sabent, a més, que hi ha urnes. "Sense hòsties això és una altra cosa", comenta un jove, i hi ha un assentiment general a la cua, i algú que sospira. Segons sembla hi ha també els qui troben que avui falta èpica, i estan decebuts: així vota qualsevol, es diuen.

Les diferències amb el que es va viure aquí mateix l'1-O són moltes i notables. D'entrada no hi són, i se'ls enyora –sobretot si no has esmorzat– els de la parada improvisada de xocolata calenta i magdalenes que proveïen generosament. És veritat que eren unes altres hores: a les cinc del matí ja es feia guàrdia per si venia la policia a desallotjar els qui havien ocupat el col·legi perquè es pogués votar. Avui no hi ha aquell clima de complicitat. Ningú canta L'estaca, ni El Partisano, ni res. Efectivament: hi ha poca èpica; és el que sol passar als països civilitzats quan es vota. Avui no s'arrisca ni es pateix junts, que era una manera de fer amics, i país. Així doncs, cadascú va a la seva, batallant pel seu compte. Es troben a faltar directrius. Aquell "quan vinguin els que ja sabeu, us asseieu tots a terra i feu la ceba agafant-vos ben fort els uns als altres i no els deixeu passar, entesos?".

És que avui fins i tot fa bon dia, quan la resistència, ja se sap, demana dies freds i ennuvolats. Aquella jornada de l'1-O plovia i era aspra com les voluntats i les porres. Observo que els mossos d'esquadra —un mosso i una mossa— avui sí que s'han apropat al col·legi, i són a la porta, no com llavors, que parlaven des de lluny i feien preguntes ximples.

Se segueix formant cua, una cua que baixa per les escales i arriba gairebé fins al carrer perquè estan votant, esforçadament, nombroses persones disminuïdes que van en cadira de rodes i tenen preferència. "Són els del Cottolengo i d'altres residències del Carmel", segons informa un senyor que s'embarca en una vergonyosa conversa amb un altre qüestionant el dret a votar d'alguns dels que passen, acompanyats en algun cas per monges. Els pregunto si ells votaran la llista de Mengele, però no capten la ironia. La democràcia fa estranys companys de cua, inclosos aquests impresentables.

Ocasionalment es veu algú amb alguna cosa groga. Són pocs, si exceptuem els apoderats d'ERC, que porten el cordó i les targetes acreditatives d'aquest color. Una senyora duu un llacet a la solapa; una altra, a la bossa; una altra, una bufanda; un paio entra a votar amb un casc de bicicleta groc posat. Un noi duu una camisa llarga, també groga, però amb l'anagrama de Correus. Una dona passa amb un abric d'un color semblant, tot i que la seva mirada proclama: "És mostassa, eh".

Enmig de l'espera, quan el to de les converses ha pujat fins a esdevenir un murmuri d'eixam, se sent un plaf! molt fort: un colom ha topat amb el vidre i ha deixat una taca fosca on han quedat enganxades unes plometes. L'incident té un punt ominós, i porta records greus. Es fa el silenci.

Descobreixo que, de fet, no haig de fer cua perquè la meva mesa és una altra i surto de la fila seguit per mirades esquerpes. Les meses són al gimnàs del col·legi, decorat de Nadal. Agafo una papereta, però, com que la noia que tinc al darrere inclina curiosa el coll per veure quina és, les agafo totes. Ja ho endevinaràs, maca. Un nen no para amb les espatlleres, un altre està entretingut a la cabina amb cortinetes, mentre que els seus pares sembla que tenen dubtes d'última hora i discuteixen: aquí està sortint de tot. Una dona molt gran diu "ho tornarem a intentar", amb to emfàtic, com de Puigdemont. Quan veu que m'hi fixo abaixa la veu. Faig servir tot el meu llenguatge corporal per assegurar-li que no li aplicaré el 155, però així i tot em defuig. Quan acabo de votar surto al carrer, i veig que segueix que no para de venir gent. Ja està. Avui sí.